‘El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc’, bellesa subversiva

Per al tancament de l’edició del seu 30 aniversari el festival Temporada Alta havia guardat un as a la màniga. Des de la seva publicació, es va comentant l’audàcia del nou text de Josep Maria Miró, un compendi de set veus o personatges pensats per a un únic intèrpret. Un regal i una declaració d’amor a l’ofici actoral segons paraules de l’autor, que a la carn de Pere Arquillué, minuciosament dirigit per Xavier Albertí, es transforma en un esdeveniment teatral.

Tan sols un focus ha disposat el director, no hi ha res més que ajudi a donar forma a la terrible història d’un assassinat a la Catalunya rural. L’Albert, un jove de 17 anys, apareix mort i mutilat en un camp. El succés revoluciona el típic poble on aparentment mai passa res. Les reaccions formen una polifonia de testimonis, efecte Rashomon a partir de les revelacions del mateix cadàver, de la seva mare i altres habitants del poble. No hi ha res nou en el que ens explica, ‘Twin Peaks’ sobre paisatge conegut, la crueltat metafísica de Faulkner aplicada al sacrifici ritual d’un bonic efeb, un Tadzio gens innocent.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 La dramatúrgia de Miró abandona aquesta vegada la ciutat però no el retrat de comunitats que es mostren asfixiants i pertorbadores, aparentment amenaçats pel forà, sotracs en el seu fur intern pels instints que desferma el desig. No hi ha res més subversiu que la bellesa, ens recorda un dels personatges, i per això cal extirpar-la, perquè tot pugui continuar igual. Com en els monòlegs d’Antonio Tarantino, ressonen ecos de mística que Albertí ha volgut llegir en clau barroca. A poc a poc s’il·lumina un teló que sembla pintat per Caravaggio, com a la seva pintura el cos i el seu misteri són la pregunta i la resposta.

De primera magnitud

Cos, veu, instrument. La paraula es torna carn gràcies al treball tremendament precís de Pere Arquillué, el qual amb prou feines necessita un gest, una flexió de veu, uns passos, i salta d’un personatge a un altre com si fos un demiürg. Contenció i economia de moviments, orfebreria de respiracions i entonació. Val la pena caure a les primeres files per degustar cada matís gestual pel qual s’abisma l’argument. Un ritual teatral de primera magnitud que només molt al final rep noves capes com la música, que quan arriba compromet l’assossec arribat i fins i tot l’audició. Esperem que ‘El cos més bonic...’ trobi aviat la sala recollida i pròxima que necessita per a la seva –merescudament exitosa– temporada a Barcelona.