Així és Jaume Plensa, el nou Català de l’Any: seductor de paraula i obra

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un seductor nat, de paraula i d’obra. Quan parla xiuxiueja i diu coses com «intento que el meu treball tingui un contingut humanista molt profund». I, quan crea, la bellesa surt de les seves mans. Les seves peces miren, calmen i interpel·len el passejant des dels llocs més recòndits del planeta. No en va és un dels creadors d’escultura pública més preuats del món, sinó el que més. La Xina, el Japó, Alemanya, França, Suècia, Anglaterra i una infinitat de països es disputen les seves obres. Més demandat fora que profeta a la seva terra, l’artista acaba d’inaugurar als EUA dues de les seves intervencions més espectaculars. A finals de novembre, va obrir al públic, a Michigan, la instal·lació ‘Utopia’, 300 tones de marbre blanc tallat que formen quatre murs de 26 metres de llarg per 6,5 d’alt i mostren, en baix relleu, el rostre de quatre dones. De dona són també els 22 metres de cara de ‘L’ànima de l’aigua’ que, dit índex en boca, demana silenci a Manhattan des de l’altra vora del riu Hudson, a Jersey City. 

La primera és «un espai de meditació», alhora que representa «el somni de poder estar junts d’una manera civilitzada». La segona té com a intenció «demanar silenci per sentir les nostres veus. És un silenci poètic, no és un silenci autoritari». Així explica Plensa la seva obra, artista que, a diferència de molts dels seus col·legues, no té objeccions en parlar de les seves creacions i de la reflexió que pretenen generar. Tant si defineix les seves figures de poetes –«les seves paraules són com la llum que penetra a la Terra i fa créixer les flors»– com si detalla les seves escultures realitzades amb lletres de diferents alfabets –«una celebració de la diversitat. Una ‘a’ o una ‘b’ soles no semblen res, però juntes poden formar paraules, i les paraules textos, i els textos creen cultura. És una metàfora bellíssima de l’ésser humà: sol no és res però en grup pot formar una comunitat»–. 

Plensa no només explica la seva obra si no que, a més, convida a disfrutar-la, tocar-la i viure-la –«és empara per a la gent que camina pel carrer»–. El màxim exponent d’aquesta premissa és la peça que va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera: ‘Crown Fountain’, dues torres de 16 metres unides per un estany, que reflecteixen les cares dels passejants i en la qual nens, i no tan petits, es remullen i salten entre els rajos d’aigua que escup. Està a Chicago des del 2004, i el seu creador s’acosta a veure-la cada vegada que posa els peus a la ciutat nord-americana: «¿Quin regal pots demanar millor que un somriure?». El que hem dit, Plensa és el mag de l’escultura pública. I és, com també s’ha dit, un gran seductor. Té els seus detractors en la crítica, com tot artista que es preï, però gaudeix de l’apreci unànime i incondicional del públic. 

A Barcelona

Notícies relacionades

La llarga espera de Plensa

Plensa diu que Barcelona "s'ha despistat culturalment"

Com a mostra, diversos botons. El 2018, el Macba li va dedicar l’exposició retrospectiva que li devia des de feia temps, el resultat van ser cues en un museu que no destaca precisament per les aglomeracions de públic que provoca. I la pressió popular és la que ha aconseguit que Barcelona tingui, momentàniament, una obra icònica de l’artista: ‘Carmela’. La cara de 4,5 metres d’altura que habita davant el Palau de la Música tenia vocació d’efímera, però la insistència dels ciutadans va portar Plensa a cedir-la per vuit anys prorrogables, caduquen el 2024. Ha fet més donacions a espais de la ciutat, com ‘Blau’ que lluu des del 2020 al vestíbul de l’Hospital Clínic com a homenatge als sanitaris i la seva lluita contra la pandèmia; i ‘Ànima’, donada a l’Hospital Sant Joan de Déu, el 2018. 

I en aquest aspecte, en el de l’absència d’una gran obra permanent a la seva ciutat natal, és on es reflecteix la mesquineria dels governants de Barcelona. Hi va haver projecte, en època de Xavier Trias: un rostre de dona que l’artista imaginava amb 52 metres d’altura i ubicat al mar, però no va prosperar amb el canvi de govern municipal. Tot i que Plensa no desespera, o desesperava el 2015 quan afirmava: «He esperat 59 anys, així que en puc esperar algun més». Però mentre arriba l’oportunitat barcelonina, l’escultor continuarà el seu periple pel món, de moment l’esperen un projecte a Hawaii (EUA) i una exposició amb els seus últims treballs per inaugurar l’ampliació del Museu d’Art Modern de Céret (França). I continuarà creant art: «Qualsevol moment és d’una gran bellesa i s’ha de cuidar i mimar». Doncs això.