Crítica de ‘Spider-Man. No way home’: mitologia reconfigurada

Potser a tall de desafiadora resposta als que es pregunten per què dimonis es fan tantes pel·lícules de Spider-Man, la tercera entrega de la tercera saga d’acció real protagonitzada per aquest superheroi des del 2002 eleva al cub la mitologia de l’home aranya, incloent nombrosos personatges de les dues sagues prèvies i oferint així un nou exemple de l’estratègia corporativa basada en els universos estesos i les sinergies perfeccionada per Marvel.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’estratègia té una sèrie d’efectes indesitjables: primer de tot, hi arriba a haver massa personatges entre qui repartir el temps en pantalla i massa converses expositives, i per moments la peripècia argumental pot arribar a resultar francament atabalada; així mateix, amb prou feines hi ha rastre aquí de la lleugeresa i el sentit de l’humor que van distingir les altres dues entregues d’aquesta saga de la resta de pel·lícules de Marvel, i en lloc d’això l’heroi es veu enfrontat a grans decisions, grans pèrdues i moments d’emotivitat solemnne.

D’altra banda, el director Jon Watts es mostra molt més destre rere la càmera que a les seves dues pel·lícules prèvies sobre el personatge; les seves seqüències d’acció són ràpides i vistoses, i la narració avança àgil malgrat les dues hores i mitjana de metratge. I, malgrat tot el soroll que envolta el seu protagonista, en tot cas ‘Sense camí a casa’ demostra entendre quina és la veritable essència de Spider-Man. El que el dota del seu carisma no són els seus superpoders ni el disseny del seu vestit, sinó el fet de ser un xaval tímid i matusser, que insisteix a prendre una decisió equivocada rere una altra, i que sempre fa l’impossible per reparar els seus errors.