Crònica de música
Lluís Llach, dominador 15 anys després
El cantautor va mostrar autoritat i poder vocal en la seva reaparició per una nit al Palau Sant Jordi, a cavall de clàssics com ‘País petit’, ‘Que tinguem sort’ i una ‘estaca’ que va cedir perquè la cantés el públic
Llach amb accent polític, veu d’alerta altermundialista, activista lingüístic, i sobretot, el senyor artista, creador d’unes quantes dotzenes de partitures troncals del cançoner català modern. Això d’aquest dissabte al Palau Sant Jordi (acostant-se al ple) no va ser cap míting, sinó un concert en què, com per encanteri, van cavalcar de nou les tonades i rimes d’una era, de nou, potser per última vegada, si bé vam dir el mateix fa gairebé 15 anys, la nit de la retirada a Verges.
El ‘grans èxits’ no va ser mai plat del gust de Llach, així que va resultar doblement excepcional veure’l saltant de clàssic en clàssic al llarg de dues hores, començant, sol al piano, amb ‘Vida’, el seu anhel de continuar sent «infant en la mirada». Presentant-se com «un membre més de Debat Constituent», el procés participatiu motor d’aquesta reaparició, va fer broma, al presentar ‘Silenci’, amb la seva intenció inicial de parlar poc, clamant per «defensar amb dents i ungles la llengua i la cultura».
Veu en solfa
Poètic embolcall, el dissenyat per Lluís Danés, amb els punts de llum, les portalades i el terra estrellat, vestigi del ‘Tranuites circus’ del 2007. El tractament sonor va tendir a una sobrietat recollida, i Carles Cases va mantenir a ratlla les capes de sintetitzador (que tant va fer servir en els 80) i es va passar amb freqüència al piano, en un delicat diàleg amb la guitarra de Jordi Armengol. Es va notar que Llach ha exercitat la veu moltes setmanes, perquè va cantar amb la tensió i els plecs de sempre cançons que tant podien exigir fondària (‘Venim del nord, venim del sud’), com poder (‘El jorn dels miserables’, amb Joan Reig, d’Els Pets, a la bateria) i matisos a flor de pell (‘I si canto trist’, compartit amb Joan Dausà).
Notícies relacionadesEl degoteig de convidats (que van colar cançons pròpies, 4 de les 22 que van sonar) va ajudar Llach a mesurar les seves forces, tot i que és probable que els seus seguidors haguessin preferit un concert seu sense interferències. Però ell va voler escenificar aquesta mà estesa a les successives generacions, amb Montse Castellà, Natxo Tarrés (Gossos), Suu i Marta Carrasco compartint el seu art. Escena àlgida amb Gemma Humet i Ju al ‘Cant de l’enyor’, com el 1985 al Camp Nou els va correspondre a Maria del Mar Bonet i Marina Rossell. Un grup tan allunyat de l’estètica de Llach, Els Catarres, va ajustar les seves veus en una sensible ‘Abril 74’.
Es va acabar alçant un Llach genuí, sòlid, com si el seu últim recital hagués sigut ahir, en aquest tram final d’emotivitat in crescendo. El vam veure tan o més dominador que fa uns anys en un captivador ‘País petit’, la desenganyada ‘Companys, no és això’ i la carta de navegació de ‘Què tinguem sort’. Però va preferir que ‘L’estaca’ la cantés el públic, resumint aquí l’ànim de la nit: «Sou els protagonistes de la història».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
