Crítica de ‘Niño quemado’: de fills i pares

Amb una gran capacitat per captar la psicologia dels personatges, Dagerman –un autor suec marcat per la Segona Guerra Mundial que es va treure la vida el 1954, amb tan sols 31 anys–, recrea un ambient asfixiant a base d’un relat que alterna la tercera persona i la primera a través d’unes cartes que el protagonista, Bengt, s’escriu a si mateix. Aquest recurs permet arribar a un alt grau de sinceritat i connexió amb el lector, que transita pels seus estats d’ànim.

Notícies relacionades

Xips subretinals per restaurar la visió

Platejats, daurats i vermells afortunats

L’univers que descriu l’autor, un barri perifèric d’Estocolm, es mou per contrastos –lleig, bonic, bo, dolent, culpable, innocent– amb radiografies de situacions en les quals les emocions gairebé es poden rosegar. Sobretot la tensió entre aquest jove que odia el pare perquè ha sigut infidel a la mare amb una dona que a més ara li vol imposar. Aquesta dona, no obstant, li arrenca un somriure i la coctelera de sentiments encara s’agita més.

‘Niño quemado’, la segona novel·la de Stig Dagerman que publica l’editorial Nórdica, està considerada la seva obra més personal, escrita paradoxalment a França, el 1948, on va anar a cobrir la guerra com a periodista. Hi aboca un malestar vehiculat per aquest jove que va descobrint que, rere figures clau com la mare i el pare, hi ha zones d’ombra que un fill no vol veure, encegat per l’amor filial. En aquest sentit, malgrat la distància espai temporal, la història manté tota la seva força explosiva.