Les anècdotes del rodatge del drama familiar ‘Cerca de ti’

El cineasta italià Uberto Pasolini va ser el productor de films d’èxit com Cita amb Venus o Full Monty, però només en comptades ocasions es va posar darrere de la càmera per dirigir. Ara acaba d’estrenar la seva tercera pel·lícula com a realitzador (després de Machan i Mai és massa tard), que porta per títol Cerca de ti (Nowhere special). És un drama intimista i molt pròxim, que també ha produït i escrit, protagonitzat per James Norton (Mujercitas, Happy Valley) i el petit debutant Daniel Lamont.

El film s’ocupa d’un humil netejador de finestres irlandès que es cuida en solitari del seu fill, ja que la mare els va abandonar poc després de néixer el nen. Però descobreix que pateix una greu malaltia i el nen es quedarà sol, motiu pel qual inicia una gira amb el fill i una jove de serveis socials per conèixer els candidats a ser els seus futurs pares. Malgrat tractar un tema tan dur, una mica en la línia de Mi vida sin mi, la cinta ho aborda amb delicadesa i eludint constantment l’excés de dramatisme, sense fer-ne un gran massa ni convertir-la en lacrimògena. El mateix Uberto Pasolini ens explica les interioritats del rodatge.

-Basat en un cas real. «El guió està inspirat en una història real que vaig conèixer sobre un pare solter que, amb el nen, van anar buscant una nova família i vaig escriure pràcticament tot el que vaig poder descobrir. Però els serveis socials no em van donar gaire informació a causa de la privacitat i hi vaig afegir la meva pròpia experiència com a pare, tot i que les meves condicions són molt diferents de les del personatge. Vaig fer molta recerca sobre el que és i significa adoptar. Tinc tres filles que ara ja són grans però que, fa temps, van ser com ell. Va ser un viatge fantàstic en què jo també vaig aprendre a escoltar, a saber que el més important en l’amor és admetre que no tens totes les respostes i solucions».

-La finestra indiscreta. «La veritat és que el James no va fer gaire bé la seva feina com a obrer. Li vaig demanar que passés uns dies a Belfast, on es va rodar, amb un netejador de finestres i ho va fer amb professionalisme, però sempre deixava alguna taqueta. Li vaig comentar que millor que continuï fent d’actor i no intenti fer carrera en aquest altre ofici».

-Del guionista al director. «Treballar amb un nen molt petit per a mi va ser com una aposta. Vaig escriure el guió sense pensar en els problemes que podia suposar a un director rodar amb un nen de quatre anys. Després ho vaig passar a l’altre costat del cap i el director que hi ha en mi es va preguntar com ho faria».

-Un professional de quatre anys. «El Daniel aconseguia transmetre l’amor i la tensió que havia escrit. Va ser feliç durant els 31 dies, dues hores al dia, que va venir a treballar sense donar problemes, sense demanar tornar a casa amb les seves joguines. És tot un professional amb un gran talent i el més curiós és que no va fer un retrat de si mateix, ja que és més divertit i ple de vida que el seu personatge. Va aprendre bastant ràpidament la diferència entre la persona i el personatge, ens va regalar una veritable relació d’amor entre fill i pare. No és mèrit meu perquè no sé com va aconseguir arribar a aquesta veracitat».

-Del paper a la realitat. «El nen que vaig descriure al guió era seriós, silenciós, introspectiu i el Daniel és molt diferent, però es va transformar, aconseguia d’una manera molt senzilla com mirar el seu pare, intentar entendre el que estava passant, la seva perspectiva de la gent que anaven trobant en el viatge. Els déus del cine ens van donar el màxim, no treballaré mai amb una parella que transmeti tanta realitat i veritat. Mai vaig pensar que fos tan pròxim el que vaig imaginar».

-Repetint per un gelat. «Hitchcock deia que no s’ha de treballar amb nens ni amb animals, però en aquesta pel·lícula hi ha bastants nens i moltíssims animals. Però vaig tenir la sort de trobar un nen de quatre anys que era un autèntic actor professional, va ser fantàstic, un miracle. L’única vegada que vaig tenir problemes va ser en una escena on havia de menjar gelats i va voler repetir-la 15 vegades perquè li agradaven massa. Es va passar l’estona tirant gelat al James al cap i a la cara però, al final, vam aconseguir una presa bona».

-Millor que el pare. «L’escena en què ha de tornar el peluix, el Daniel sabia perfectament el que havia de fer, no va ser una sorpresa. Era al final de la jornada de treball i estàvem al límit i va fer l’escena a la perfecció, però va ser al James a qui no li sortia bé. La meva direcció no va ser emotiva, no vaig ser pesat perquè no volia donar el pes d’una història així a un nen. Ho vam convertir en un gran joc, l’actuació no és un conte trist i vaig voler fer una pel·lícula plena de vida, amor i esperança. El nen era feliç d’incorporar-se i venia al rodatge amb alegria. En això també és important la seva família, que és molt pròxima i és fonamental, ja que és un nen equilibrat, no busca coses estranyes».

-Daniel, el dibuixant. «Els dibuixos infantils que pengen a les parets de la casa els va fer el mateix Daniel. No l’hi podia demanar a un adult. I, a més, es veu com es mouen en la nostra història d’una banda a l’altra de la casa, un dia n’hi ha dos i un altre, cinc. Va ser un formidable dibuixant».

-Ajuntant dues llames. «El problema més gran amb els animals van ser les llames, perquè mai van voler fer el que els demanàvem i jo les necessitava perquè donen a l’escena un toc una mica estrany, una cosa que et sorprèn. No t’imagines que hi hagi llames a Irlanda. Només necessitàvem un pla en què estiguessin juntes cinc segons, però sempre volien anar-se’n cada una per una banda i tenir-les a prop sense que es barallessin va ser complicat».

-Perduts al súper. «La complicació més gran rodant l’escena del supermercat va ser que mai trobaven el lloc on eren els ous, sempre s’equivocaven. Es paraven i no eren allà, i vam haver de fer-la diverses vegades. El nen es va divertir molt perquè era com fer una carrera al carretó. Però també va tenir un gran professionalisme, una gran memòria per fer exactament el que li indicàvem, mirar la fruita, després mirar la dona embarassada i les seves petites mirades eren molt sinceres».

-Llàgrimes sinceres. «L’escena en què el Daniel plora pel pijama va ser més dura per a nosaltres que per a ell. Estava incòmode perquè havia de fer una cosa que no volia, no ser carinyós amb el James, no li agradava haver d’enfrontar-se amb ell i va començar a plorar. El problema va ser que ell plorava, però el James, també, i jo estava en una altra habitació amagat i li demanava al James que digués el seu diàleg però no podia perquè estava molt involucrat amb les emocions».

-El moment més feliç. «La seqüència al parc d’atraccions va ser molt bonica perquè va ser gairebé l’únic moment on els vaig deixar que fessin el que volguessin i allà al Daniel no està actuant, s’està divertint. Era molt important que tots dos tinguessin uns instants així, que fos un record bonic, tot i que fos simple, però era una satisfacció veure la felicitat del Daniel». 

-Evitant el melodrama. «No vaig voler mostrar el personatge del James moribund perquè volia fer una pel·lícula lleugera, lleugera, molt reposada, lluny del melodrama, més el retrat d’un amor que un drama. Un altre director potser hauria fet una cosa més forta però a mi em va semblar que l’únic to possible en llenguatge cinematogràfic era fer-la minimalista. Que hi hagués menys actuació, menys música, menys treball de càmera, sense dirigir-la, sense autor, com si fos un petit documental. Com a director amb la pel·lícula vaig fer com el pare amb el fill, que mira de protegir-lo de la realitat. Compartir-lo de la manera més senzilla i delicada possible amb el públic i explicar-li aquesta situació amb tonalitats molt fines, no empènyer les emocions o manipular-les, sinó deixar espai perquè l’espectador entri en la història amb naturalitat, cada un amb el seu propi temps i buscant la connexió individual».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Amics per sempre. «Tant el James com jo continuem mantenint el contacte amb el Daniel. Amb el James hi parla cada setmana, s’envien fotos i vídeos, els tres som amics. Després del rodatge ens va quedar el carinyo, l’amistat. Molta gent em pregunta si el James i el Daniel són pare i fill en la realitat, perquè te’ls creus».