Crítica de ‘Bologna Boogie’, espionatge i contraban a la Itàlia de postguerra

Bolonya, estiu de 1947. Som a l’any del boogie. De ballarines volant sota la cadència dels compassos de quatre per quatre. De notes espremudes a un piano, un contrabaix, una guitarra, un saxo i una trompeta. De malabarismes amb baquetes i de pedals de bombo. En temps de risc, eufòria i acceleració. Però també del ritme marcat per les tropes d’ocupació nord-americanes en una Itàlia que tracta de reconstruir-se després de la postguerra.

El comissari Polo acaba d’arribar després de recórrer en cinc trens el trajecte Granada-Madrid-Barcelona-Milà-Bolonya. Uns dos mil cinc-cents quilòmetres en total i quatre dies de viatge. Hi ha anat per investigar la desaparició del seu compatriota Guillermo Sola Bosch, professor de Dret que s’allotjava al Col·legi d’Espanya, i que fa més de trenta dies que no dona senyals de vida. No se sap bé què se n’ha fet. Uns diuen que ha fugit després de cometre un assassinat, d’altres que ha marxat a un retir espiritual. La investigació no n’acaba allà, perquè on només hi havia un desaparegut apareixerà primer un cadàver i, més tard, un altre. I tot apunta que existeix una relació entre aquests incidents. A poc a poc, Polo s’introduirà en un univers d’espionatge, conspiracions i contraban.

‘Bologna Boogie’ (Anagrama) ens explica, més enllà de la trama policial, com es reconstrueix un país que ha estat fracturat per la guerra. Com és necessària una revisió de valors i ideologies, adoptats en un moment històric excepcional, una vegada que aquest és superat. Des dels ciutadans corrents fins a les estructures governamentals. Un repàs del funcionament de tota una societat des dels fonaments. Una cosa que no només no resulta senzilla sinó que no sempre tothom està disposat a fer.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Pot ser que un dels elements més remarcables d’aquesta novel·la resideixi en l’ambientació. De manera recurrent tot se’ns presenta cobert pel fum del tabac, com si d’una bona pel·lícula de cine negre es tractés. Ombres, intrigues, mentides. Les referències als diaris i les notícies que publicaven és persistent, un element que aporta tant pel que mostra com pel que oculta: la selecció de successos, el tipus de publicitat que podia trobar-s’hi; eren un fidel reflex de la mecànica del dia a dia.

‘Bologna Boogie’ és la tercera entrega de les aventures del detectiu Polo després de ‘Gran Granada’ (2015) i ‘Petit Paris’ (2019). Amb aquesta sèrie, Justo Navarro ens regala una personalíssima visió del gènere negre i d’espies, amb un aire que evoca de manera constant les obres de John Le Carré o de Graham Greene. Amb precisió de cirurgià, dissecciona no només cada un dels seus personatges (Bernagozzi i Carolina Munt bé podrien ser protagonistes de la seva pròpia novel·la), sinó també els llocs pels quals transiten i els sentiments que oculten d’una manera instintiva. I tot això regat amb un sentit de l’estètica a nivell estilístic que converteixen la lectura d’aquestes històries en pur delit.