La ‘mandarina mecànica’: sexe i ultraviolència al Madrid del 1973

La pel·lícula és una coproducció hispanofrancesa orquestrada per l’ínclit José Frade a qui De la Iglesia va arribar immediatament després de dirigir dues formidables (i molt atípiques) mostres de cine de gènere: ‘La semana del asesino’ (1972), sorprenent ‘protoslasher’ amb Vicente Parra a la pell d’un ‘serial killer’ castís, i l’inquietant ‘thriller’ ‘Nadie oyó gritar’ (1973), protagonitzat per Carmen Sevilla i, de nou, Vicente Parra.  

Científics i ‘pseudodrugs’

‘Una gota de sangre para morir amando’ no oculta en cap moment la seva condició de producte creat per aprofitar l’imponent escàndol que havia provocat ‘La naranja mecánica’ (pel·lícula que en aquell moment estava prohibit exhibir a Espanya). La presència al film d’una banda de joves uniformats que s’entretenen amb pràctiques indiscriminades d’ultraviolència i sexe no consentit i la subtrama que gira entorn d’un projecte científic impulsat per les autoritats per erradicar els impulsos criminals de la ment dels delinqüents reincidents apunten directament al film de Kubrick, i Eloy de la Iglesia admet obertament el deute a l’incloure una escena en què una família (que, per cert, està a punt de ser assaltada i terroritzada per una colla de ‘pseudodrugs’ liderada per Antonio del Real) es disposa a veure al televisor de casa... ‘A clockwork orange’ (en aquell moment la pel·lícula no tenia encara títol en castellà).

No és l’únic homenatge al director de ‘2001’. El repartiment internacional d’‘Una gota de sangre para morir amando’ (que inclou Jean Sorel i l’inexpressiu Chris Mitchum) està encapçalat per l’actriu nord-americana Sue Lyon, una circumstància que De la Iglesia explota amb divertit desvergonyiment en un pla en què la intèrpret apareix llegint la novel·la ‘Lolita’ de Vladímir Nabokov, l’adaptació de la qual al cine ella mateixa havia protagonitzat el 1962 a les ordres de Kubrick.

Igualment entranyable és l’ambientació de la història en un Madrid suposadament futurista en què es barregen l’estètica dels setanta i l’anticipació ‘cañí’: tots els vehicles que apareixen són inequívocament de l’època (des del Seat 1500 familiar convertit en ambulància fins a la Bultaco Sherpa 350 que es compra Chris Mitchum), però la gent vesteix acolorits pijames inspirats en ‘Star Trek per estar per casa i consumeix una estranya beguda blava fluorescent. 

La infermera psicòpata

Ara bé, la pel·lícula no és en cap cas una còpia de ‘La naranja mecánica’. De fet, sembla que tots aquests elements que remeten sense dissimulació a l’hiperviolent món distòpic creat per Burgess i Kubrick van ser una imposició dels productors que Eloy de la Iglesia va acceptar per poder rodar una història molt més pròxima als seus interessos i obsessions: la d’una infermera aficionada al transformisme (l’esmentada Sue Lyon) que cuida malalts terminals i assassina joves amb qui acaba de mantenir relacions sexuals, en una malsana combinació de dolça compassió i crueltat psicòtica.

Notícies relacionades

Els Mariscal bufen espelmes al Palo Market Fest

El Museu Britànic s’obre a tornar a Grècia el fris del Partenó

Com a resultat d’aquesta superposició de trames, el film té cert punt de pastitx incomplet en què els ingredients no s’acaben de barrejar bé. El guió, firmat per cinc persones, ni és ni menys (entre les quals, a més del mateix De la Iglesia, José Luis Garci, que sempre ha assegurat que ‘La naranja mecánica’ li sembla una pel·lícula detestable), avança treballosament entre moviments espasmòdics i el director esborralla algunes seqüències amb la seva habitual deixadesa formal, tot i que, en les escenes en què veritablement s’aplica, aconsegueix moments d’una força poètica indiscutible (com aquell passeig de Sue Lyon en una sortida de sol ventosa amb la camisa de dormir esquitxada de gotes de sang).

Per reblar el clau de l’explotació desvergonyida, la pel·lícula va ser comercialitzada en vídeo al Regne Unit amb el nom de ‘Clockwork terror’. Res a veure amb l’exaltat i una mica incomprensible títol espanyol. A Bèlgica es va estrenar com ‘La clínica dels horrors’. A Itàlia, on retitular és un art subtil, com ‘Els vicis morbosos d’una jove infermera’.