Les mil i una maternitats de Lacombe

Des d’aleshores no ha parat. Del seu art i imaginació va sorgir la seva versió del ‘Bambi’ original, sobre el qual es va arriscar a muntar una gran exposició a França just abans d’un nou confinament. «Vaig creure que no hi aniria ningú, però el primer dia la cua feia la volta a l’illa», recorda sorprès. Ara parla dels més recents treballs: un, ‘Espíritus y criaturas de Japón’ (Edelvives), segon volum de contes tradicionals nipons que el japonista grec Lafcadio Hearn (1850-1904), casat amb la filla d’un samurai, va reunir i va reescriure a principis del segle XIX. «Era una mica com els germans Grimm recuperant relats populars», diu qui va buscar en els relats de Hearn els éssers fantàstics que havia vist en els animes i mangues de Miyazaki, Shigeru Mizuki o Rumiko Takahashi.  

L’altre, l’àlbum infantil ‘La mejor mamá del mundo’ (Lunwerg), el seu «llibre més tendre», admet, amb textos de Sébastian Perez, qui l’acompanya a Barcelona i amb el qual ha firmat obres com ‘Frida’. I treu de la bandolera, on no falta un estoig amb pinzells, tres títols més que haurien d’haver arribat per Nadal a llibreries de la mà d’Edelvives però que els recents problemes de proveïment de cartró i de distribució han retardat al gener i la primavera: un impossible llibre carrusel interactiu amb ‘pop ups’ i un joc de cartes marca de la casa d’‘Alicia en el país de las maravillas’, i un àlbum Cecilia Málaga, una història que la pandèmia va desbloquejar en la seva ment, assegura. «Parla d’identitat i resiliència i de com superem els canvis. Va perdre la vista i, sent cega, es va convertir en una funambulista fantàstica. Però va caure, va recuperar la visió i va perdre la part de la seva identitat artística. Hi ha la idea del trauma, que les coses canvien i no podem controlar-les, que hem de continuar avançant malgrat el que tenim».

Mentre arriben, el lector té a mà, cara ja a Reis, aquesta documentada reflexió sobre la maternitat universal que és ‘La mejor mamá del mundo’. La mare tauró blanc, el peix pallasso, la gata (preferida de Sébastian Perez, perquè «s’ocupa dels fills alhora que els dona autonomia i cria perquè visquin sols»), la mare aranya, que Lacombe destaca perquè literalment se sacrifica pels seus fills servint-los d’aliment, o el papa pingüí, que exerceix de mare mentre aquesta buscarà aliment.

Així fins a gairebé 20 exemples documentats del regne animal per Perez sobre com la natura afronta el «vincle maternal» i que mostren deslligant-lo del sexe o la biologia. «Mostrem que la maternitat té mil i una formes d’expressar-se i anem més enllà dels dogmes: si un nen té dues mares, diuen que li falta un pare; si una dona arriba als 40 sense tenir fills li diuen que té un problema i que se li passa l’arròs... Diuen que això no és natural. Però sí que ho és, ho demostrem al llibre –apunta Lacombe–. Al món real i a la natura hi ha mares que no volen tenir fills, mares que adopten, mares que són homes, mares solteres...». 

A l’última estampa, la maternitat humana: uns peus grans de pell blanca al costat d’uns petits de pell morena. «Tenia clar que aquest dibuix no havia de limitar la maternitat. Veient només els peus no sabem si la mare és home o dona i sí que sabem que el nen, pel seu color de pell, és de parella mixta o adoptat. Davant dels peus, les seves empremtes a la sorra, que mostren que tots som iguals i formem part de la Terra».  

Lamenta el creador que a França les parelles homosexuals no puguin accedir a la reproducció assistida. «I si ho fan a l’estranger i tornen a França amb el nen, només se’l reconeix a un dels membres de la parella. El debat és sobre la taula. Hi ha idees reaccionàries que estan tornant a tot Europa: es comença a qüestionar l’avortament, a Rússia i altres països es penalitza l’homosexualitat... A les dones, tan importants per a la societat perquè tenen el poder de la maternitat no se les escolta encara ni es respecten els seus drets a molts països de l’Orient Mitjà. Sovint s’han utilitzat els llibres de nens per transmetre aquesta visió patriarcal, com els germans Grimm: les dones als seus contes només tenien l’objectiu de casar-se i tenir fills. La que no es casava era una bruixa».  

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha «dues grans estratègies» de maternitat, afegeix. «Uns tenen el màxim de cries i a veure quantes sobreviuen; d’altres en tenen poques i se n’ocupen molt, com els humans. Segons els estudis d’evolució de les espècies, les que sobreviuen més són les segones». «Però avui veus com és de difícil tenir fills en una època com la nostra –reflexiona l’artista–. Diuen que el 2050 hi haurà 10.000 milions de persones al món i que hauríem d’augmentar en un 72% la nostra producció d’aliments, cosa que és impossible. Això fa que ens preguntem quin futur tindria un fill, si ens plantegéssim tenir-lo, en un planeta amb tants problemes». 

Lacombe, fascinat per la relació dels japonesos amb «l’art, la delicadesa i l’espiritualitat», lliga aquell incert futur a ‘Espíritus y criaturas de Japón’, on homenatja artistes japonesos com Utagawa Kuniyoshi, Hokusai, Hasui Kawase o Hiroshi Yoshida. «D’aquests contes hem d’aprendre que els humans no som a la punta de la piràmide sinó que formem part d’un tot. Tothom està connectat amb la natura i hem de tractar-la amb respecte perquè sinó un ‘yokai’ (fantasma o dimoni de la cultura nipona) pot despertar-se –somriu– i el planeta pot venjar-se, com estem veient».