Tots els secrets del rodatge de ‘West Side Story’

Des que els aficionats als musicals van veure el pròleg d’Indiana Jones i el temple maleït van intuir que Steven Spielberg podria rodar un gran títol del gènere. Potser el que ningú esperava és que s’atrevís a filmar un remake d’una pel·lícula gairebé intocable, West Side Story, i el cert és que ha aconseguit una obra mestra més, amb enquadraments insospitats, una càmera que balla al ritme dels personatges i noves coreografies plenes d’energia i dinamisme.

Una de les seves principals virtuts és un repartiment tan desconegut com brillant que contribueix a l’autenticitat de la proposta amb menció especial a la nova María, Rachel Zegler, que és tot un descobriment. Posa més èmfasi en els temes racials i socials, les noies són molt més decidides i menys badoques, cosa que ofereix una lectura més feminista. Pel que fa a l’orquestració, dirigida per Gustavo Dudamel, se cenyeix en gran manera a la partitura musical a la qual s’acosta amb el màxim respecte mentre que algunes lletres (com la d’America o I feel pretty) han sigut lleugerament alterades. Un West Side Story amb moments en què venen ganes d’aixecar-se i aplaudir i que, com a mínim, iguala els encerts de l’original o fins i tot els millora. Coneguem els secrets d’aquesta excepcional pel·lícula.

-Descobrint una principiant. Rachel Zegler (María) es va assabentar a través d’una amiga de l’anunci del càsting. Estava en el seu últim any de secundària i va pujar un vídeo interpretant I feel pretty en espanyol. Dues setmanes després, li van demanar que n’enviés un altre on cantaria Somewhere i llegiria algunes línies del guió. Després va rebre una trucada convidant-la a conèixer Spielberg i van passar sis mesos fins que va ser l’escollida. Tot i que Rachel Zegler havia interpretat María en diverses produccions teatrals de West Side Story, aquest ha sigut el seu debut cinematogràfic i el director assegura que és la millor María que ha vist mai.

-Del col·le al plató. Quan Zegler va aconseguir el paper de María estava a punt de començar els assajos del seu últim musical escolar, Shrek: The Musical, i va preguntar a Spielberg si encara podia fer-ho malgrat haver sigut elegida per a la pel·lícula. El cineasta li va contestar que ell havia produït l’Shrek original, així que, per descomptat, que la podia fer.

-Lluitant per Tony. Ansel Elgort es va preparar intensament per al paper de Tony. Va enviar vídeos, va treballar a fons amb el seu entrenador vocal i amb un entrenador de cantants d’òpera. Quan, finalment, va anar a l’audició no va informar ningú que estava malalt en aquell moment. Quan Spielberg se’n va assabentar el va convidar a repetir la prova per fer de Tony i va obtenir el paper immediatament.

-Sense playback. Les cançons One hand, one heart i A boy like that / I have a love van ser interpretats en directe pels actors. També María, a petició del mateix Elgort, així com Somewhere, cantada per la llegendària Rita Moreno, Anita al film original.

-Un nou personatge. Al principi, Rita Moreno va dir que no faria un cameo a la pel·lícula, però finalment va acceptar interpretar el paper de Valentina, que és una reinvenció del personatge de Doc (dona vida a la seva vídua).

-Una trobada inesperada. Ariana DeBose, que va interpretar la professora de la sèrie musical Schmigadoon!, interpreta la nova Anita i brilla especialment a America. L’original, Rita Moreno, quan la va conèixer, li va dir que havien de parlar, cosa que li va fer una mica de por pel que cosa representava, però després assegura que es va convertir en un deliciós dinar.

-Una cançó inèdita. West Side Story inclou una seqüència, que no és a la pel·lícula de 1961, en la qual els Sharks canten a cappella La Borinqueña, un himne porto-riqueny escrit al segle XIX durant un dels primers grans aixecaments per la independència de Puerto Rico el 1868. La cançó va ser prohibida en aquell moment, així com la seva bandera.

-Riff, el plenet. L’actor Mike Faist va haver de perdre uns nou quilos per interpretar Riff. Per recrear-lo es va inspirar en fotos reals de joves bergants durant la dècada de 1950 que va descobrir mentre investigava el seu personatge.

-Més fidel al llibre. El guionista Tony Kushner assegura que la pel·lícula segueix més la trama del llibre original d’Arthur Laurents que de l’anterior adaptació cinematogràfica. El mateix Laurents va explicar que la versió de 1961 tenia molts errors a causa d’«accents, dialectes i disfresses falsos».

-Beneïda per Sondheim. El lletrista de la primera versió i cèlebre compositor Stephen Sondheim, recentment mort, va poder veure anteriorment el muntatge final de la pel·lícula i va assegurar que preferia aquesta pel·lícula a la de 1961.

-Tots llatins. Per rodar aquest remake, Steven Spielberg va insistir que tots els personatges llatins havien de ser interpretats per actors llatins reals. Aquesta condició no era negociable i va ser una de les raons per les quals es va tardar un any a reunir el repartiment. Per decisió del mateix director, en la versió original no hi ha subtítols en anglès quan els personatges parlen en castellà i ho va justificar al·ludint al seu respecte per haver contractat un elenc totalment llatí.

-Colors distintius. En aquesta versió, els nord-americans vesteixen roba de colors blaus i freds, mentre que els llatins vesteixen de color marró i colors càlids. Les úniques excepcions són Valentina, que utilitza colors barrejats (perquè estava casada amb un home nord-americà), Tony, que comença utilitzant una jaqueta marró i beix; María, amb un vestit blau durant la nit del passeig, i Anita, que utilitza un vestit blau fosc aquella mateixa nit.

-¿María Cabello? Durant el càsting es va especular que la cantant Camila Cabello havia aconseguit el paper de María. Finalment no va ser l’elegida però, en canvi, va protagonitzar un altre musical, la Cenicienta d’Amazon.

-Balls des de zero. El coreògraf Justin Peck estava familiaritzat amb l’espectacle original ja que va interpretar Bernardo quan tenia 19 anys, però va decidir no utilitzar la coreografia original i començar des de zero. Volia que els intèrprets experimentessin com era anar des del principi fins al final d’una cançó, perquè tinguessin una idea clara del fil conductor i la construcció de l’escena.

-La tornada de Williams. John Williams, compositor de la major part de les grans pel·lícules de Spielberg, va ser contractat per treballar com a assessor musical de la pel·lícula. Williams havia sigut el piano solista de la banda sonora de la versió de 1961.

-Cher Side Story. A més de les dues adaptacions cinematogràfiques, hi ha hagut moltes produccions del musical a tot el món però la més insòlita és una versió condensada en la qual Cher interpretava tots els papers i fins i tot una sèrie d’actuacions a la famosa Scala de Milà.

-Censurant la transsexualitat. El personatge d’Anybodys és interpretat per Iris Menas, una persona transsexual. El productor David Saint està segur que Arthur Laurents, el llibret del musical, hauria aprovat la decisió ja que es va avançar a la seva època i assegurava que era «el personatge d’un home nascut al cos d’una dona». Diversos països del Golf com Bahrain, l’Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar o Oman van demanar al director que retallés la pel·lícula per eliminar el personatge i, al negar-s’hi, la van censurar.

-West Side Stories. El rodatge va coincidir amb la filmació d’En un barrio de Nueva York i tots dos van rodar, sovint, a pocs carrers de distància. El director Jon M. Chu va explicar que els seus equips eren tan a prop que el camió de càtering per a la pel·lícula de Spielberg sortia a les seves preses. En un moment, Lin-Manuel Miranda, que havia fet traduccions al castellà per a la reposició de West Side Story el 2009, es va colar en el seu set i va veure com rodaven la cançó María.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

-Lluita pels Oscars. La coincidència de les dues pel·lícules musicals sobre llatins en aquesta temporada ha provocat que ja es comenci a especular amb un hipotètic número d’enfrontament musical entre els membres dels dos repartiments en la cerimònia d’aquest any. No estaria gens malament...