Milena Smit, emergent 2022: «Em passo fins i tot de sensible i romàntica»

Les seves inclinacions artístiques van començar quan era molt jove. ¿Com van ser aquests inicis adolescents?

Mai he sigut la típica nena que treia bones notes. Tampoc sabia a què em volia dedicar. Era una mica trasto, estava sempre molt perduda amb la meva vida. Pensava: no sé què és el que vull, ni les coses que m’agraden, ni quina és la meva vocació. Vaig prendre la decisió de no posar-me a estudiar res del que no estigués gaire segura. Així que la meva primera formació va ser aprendre a ser una persona independent, treballant i buscant-me la vida. El que mai m’hagués imaginat és que la vocació apareixeria sense buscar-la. 

És una cosa molt normal que, quan s’és jove, no se sàpiga bé el que es vol fer. La societat pressiona molt amb aquesta qüestió quan encara no es tenen prou eines per saber ni tan sols qui som.

És cert. A mi em preocupa molt el tema de la carència emocional que el sistema ens ofereix, a nosaltres, els de les generacions més joves, però també als més grans. Però en el cas dels joves, penso que si des de petits poguéssim començar a entendre què és això de l’educació emocional, l’educació sexual, la salut mental, seria fonamental per créixer amb aquestes eines necessàries que ens falten. Crec que són elements bàsics que ens fan tenir una millor qualitat de vida, en àmbit personal, però també com a societat, millor, més completa i unida, amb valors de veritat. Em fa la sensació que això no passa i que en ocasions no som capaços ni tan sols de saber quins són aquests valors, què signifiquen i com s’hi pot interactuar. 

Des de les primeres aparicions la seva imatge ha sigut molt important, apostant per la rotunditat expressiva a través de la moda. ¿Com es relaciona amb aquests aspectes? 

Jo no em considero model, però és veritat que he viscut aquesta faceta com una part creativa de mi, sobretot a través de la fotografia artística. Amb el pas dels anys vaig descobrir allà una font d’experimentació, perquè a través del meu cos i de la roba podia transformar-me, metamorfosar-me. És una cosa així com una performance a través de la qual expressar el que porto dins en aquell moment. És una cosa que també em passa amb l’escriptura. 

¿Li agrada escriure?

Ho faig des que era petita. D’alguna manera tota la meva vida m’he desfogat d’aquesta manera. La literatura em cura. Per això sempre he volgut desenvolupar un poemari, però de moment me’l quedo per a mi i per al meu cercle més íntim. 

David Victori la va descobrir a través d’Instagram. ¿Què signifiquen per a vostè les xarxes socials? 

M’agrada molt cuidar-les i mantenir-hi una relació sana. Ara no tinc tant temps, però hi va haver un moment en què van arribar a ser fonamentals per a mi, de nou com a forma d’expressió. Vaig fer una sessió de fotos en un cementiri i cada imatge anava acompanyada d’algun text, algun poema meu o la lletra d’una cançó. Va ser just el que va veure David Victori i va trobar en mi el perfil que estaven buscant per al paper de Mila a ‘No matarás’. Em va dir que va estar molts anys intentant trobar la persona indicada per a aquest personatge, ja que tenia una particularitat: fer por i atraure alhora, i això era una cosa que l’actriu havia de portar de sèrie. 

¿I com va ser aquest pas? 

Jo no era actriu, ara crec que sí, tinc més eines d’interpretació, m’he passat aquest any aprenent, treballant, absorbint. Però l’altre dia vaig tornar a veure la pel·lícula i vaig pensar: que difícil fer aquesta feinada sense tenir ni idea del que estava fent. 

Potser aquesta és la clau, la frescor i la incontaminació que desprèn.

Molta gent de la professió m’ha recomanat que continuï així, que no em contamini massa, que em deixi portar i flueixi. Així que em formo a través del treball. No sé com explicar-t’ho, però ara sé fer-ho. És com quan aprens a anar en bici, que mai ho oblides. A mi em passa això ara al set i davant de la càmera. És com si em sortís sol. 

A ‘Madres paralelas’ hi ha un treball de metamorfosi més gran, però a ‘No matarás’ es tractava d’un paper molt físic en el qual el seu cos tenia una importància fonamental.

En aquest cas el meu cos, amb els meus tatuatges, es convertia en una forma d’empoderament. Era un rol de dominació que havia de fer amb ajuda del meu company. Mario Casas està fort, jo soc així (assenyala un dels seus dits), així que ell havia d'estovar-se i jo estar per sobre d’ell. L’agafava, li clavava unes hòsties... Això és impossible si no treballes en l’aspecte corporal, però a tots els nivells, no només en la violència del personatge. De vegades et demana més tensió, d’altres, més sensualitat, més duresa o relaxació. La clau és trobar allò que defineixi el personatge: sempre hi ha una cosa que ens defineix a tots. 

¿I què defineix Milena Smit? 

Buf, que difícil [està una estona pensant]. Suposo que l’empatia o la sobreempatia. M’agrada molt posar-me al lloc dels altres, m’intento ocupar molt d’això [diu amb timidesa], de vegades em passo fins i tot de sensible i de romàntica. Això crec que és el que defineix Milena i Milena actriu, sens dubte, la responsabilitat amb la meva feina, m’ho prenc molt seriosament. 

¿Com va ser trobar-se immersa en un rodatge amb Pedro Almodóvar i Penélope Cruz? 

M’ho van posar molt fàcil. Jo no tenia ni la menor idea de com podia ser Pedro Almodóvar, però em van sorprendre l’amor, la proximitat i l’abraçada que ell va tenir amb mi. Vaig pensar que la situació seria més dura, però des del primer moment es van dissoldre les pors, perquè va construir un espai que em va fer sentir tranquil·la i disfrutar de la meva feina. Amb Penélope va passar el mateix des del principi, pura generositat.  

¿Com l’ha afectat aquest sobtat focus que ha suposat la pel·lícula en la seva carrera? 

Encara em costa d’assimilar. Et veus de sobte al Festival de Venècia, a Nova York, i penses, en quin moment ha passat tot això. Tot ha passat de manera molt bonica, però cal anar amb compte. Pedro i Penélope m’han insistit molt en una cosa. Jo m’entrego als meus personatges en cos i ànima, és una cosa que m’omple, que dona sentit a la meva vida. Però és una realitat paral·lela, i de vegades passen coses d’una manera tan ràpida que no tens temps d’assimilar-les. Així que ells m’han ensenyat que he de deixar espais per desconnectar. «Milena, descansa», em diuen. «Que això no pugui amb tu, descansa». I la veritat és que ho segueixo al peu de la lletra. M’estic ocupant de la meva feina, però també de mi mateixa. 

Notícies relacionades

Aquests són els emergents de 2022

Cinc receptes per combatre el perill del populisme l’any 2022

El seu personatge a ‘Madres paralelas’, a més de viure situacions molt complicades, es caracteritza per formar part d’una generació que no en sap gaire sobre el passat del país ni té una consciència ideològica. ¿Creu que és una cosa que caracteritza la seva generació?

No m’agrada generalitzar, perquè cada persona es compromet en el moment en què alguna cosa li fa clic al cap. Es pot despertar als quaranta o als vuit anys. No és una qüestió de generació, sinó de començar a fer-te preguntes. Jo quan vaig llegir el guió no sabia res del conflicte que presenta Pedro. El problema és que hi ha molta falta d’informació sobre aquest tema. I molta gent no es vol mullar, una altra prefereix no saber. I és una pena, perquè no es pot construir un futur sense aprendre dels errors del passat. Per a mi l’important d’aquesta pel·lícula és que constitueix un altaveu de denúncia política. I situa cadascú en un lloc, com diu Penélope en un moment, «per saber on vols ser tu».