Joan Dausà: «Em semblaria greu arribar al final de la teva vida i pensar que has perdut el temps»

Em venia de gust fer un disc que aportés cançons festives als concerts, si bé la pandèmia me l’ha orientat cap a una cosa més èpica, rabiosa, vitalista potser, però no de festa naïf, sinó una mica més intens. Aquestes lletres, cantades d’una altra manera, amb una altra producció, podrien ser de cançons-drama, però interpretades des d’un lloc més vitalista i amb més ‘punch’ a la producció, et porten més amunt. Hi ha un canvi en la dinàmica de producció i escènica: Núria Maynou ja no està tocant el ‘cello’, i ha entrat Juliane Heinemann amb guitarres i teclats, i amb Fluren estan tots dos repartint joc a l’estil Iniesta. I després, Dídak Fernández a la bateria i Miquel Sospedra al baix. És una aposta més elèctrica, amb més energia.

«Cançó-drama», diu. ¿La seva especialitat?

És la marca de la casa, i m’agrada. Al final, són cançons que et provoquen treure’t algunes màscares i generar-te una reflexió sobre com plantejar-te la vida, si ho fas d’una manera profitosa i interessant. Em semblaria greu arribar al final de la teva vida i pensar que has perdut el temps, entretingut amb superficialitats. És el que diu la cançó que obre el disc, ‘La vida és més que això’, sobre reconnectar amb nosaltres mateixos, estimar més de veritat i entendre la mort com a part de la vida i no tant com una hòstia a la cara, acceptant-la de manera que ens faci viure d’una manera diferent.

¿No tem carregar massa de transcendència les cançons?

No ho analitzo. Pots dir que és un disc amb molt missatge d’emotivitat, però si a mi em funciona... Intento que cada cançó tingui personalitat, i si el disc surt carregat, benvingut sigui. Jo soc molt permeable a l’opinió de la gent, sobretot la que em segueix, i si algú em digués que això li sobra, m’interessaria escoltar-ho. De moment, veig que la gent connecta molt.

Les seves cançons solen sustentar-se al piano, amb una intensitat que pot fer pensar en l’estil d’un Pablo López. ¿Un artista que segueix?

No, les meves influències són les originàries de sempre: Serrat com a referent principal, pel que explica, per la cançó despullada. La càrrega emocional és la meva marca de la casa, perquè m’agrada remoure emocions, plantejar preguntes. No només vull fer música, sinó generar reflexió i complicitat emocional.

¿Coldplay, primera època, li diu alguna cosa?

Ha sigut important per a mi, sí, aquesta èpica més petita, aquesta emoció lluminosa de Coldplay. També Mishima la té de vegades: ‘Tot torna a començar’ és una cançó que m’encantaria que fos al meu disc. Hi ha alguna cosa en aquesta èpica del relat, poètica, que David (Carabén) fa molt bé.

¿On veu el centre de les seves cançons, en la narrativa o en la construcció d’espais sonors?

En els dos elements. Componc lletres i músiques conjuntament, tot i que després la part sonora la delego als qui saben fer-ho, Santos & Fluren, i Dídak. Ens obliguem que, com a mínim, el tema produït emocioni igual que el nu, i si ho fa més, perfecte. Dic moltes vegades la paraula ‘emoció’, sí, perquè per a mi és molt important que la cançó et remogui. Quan faig una cançó m’imagino la intensitat: en quin moment hi pot haver ràbia, serenitat, pausa...

Al mig del disc hi ha una espècie d’illa de dues cançons en castellà, les primeres que grava en un àlbum. ‘Buenos Aires’ parla d’una ciutat en la qual va viure un temps.

Tres o quatre mesos, estudiant Direcció i Administració d’Empreses. Em vaig moure molt per allà: San Telmo, la Ruta 40... En la història de la cançó hi ha una part real i una de fictícia, però parteix d’una cosa que vaig viure.

¿Ambiciona poder construir una carrera en castellà?

És més il·lusió que ambició. Tot parteix que a mi m’emociona igual escoltar cançons en català que en castellà. Feia temps que m’havia plantejat escriure en castellà, i l’interessant és que aquestes cançons surten d’un altre lloc: escrius d’una altra manera, en un imaginari diferent. Ja ho vaig fer amb ‘Andrea, ya nada pudo ser’, de la banda sonora de ‘Barcelona, nit d’hivern’, i amb ‘Otra forma de vivir’ [de l’anunci d’Estrella Damm], i em semblava un repte provar-ho en un disc. Si escriure en castellà pot provocar que algú que no entengui bé el català connecti amb la teva història, doncs benvingut sigui.

¿El preocupen les limitacions del mercat musical català?

Sent un autor individual, l’experiència és diferent a la d’una banda. Tinc la sort que puc viure bé cantant en català, així que això no surt de la necessitat d’expansió del projecte, com pot passar en algunes bandes. Però el meu impuls sempre serà connectar amb com més gent millor. La vida és molt llarga, i em ve de gust provar coses, obligant-me sempre que responguin a un treball honest, des de la meva veritat emocional. El meu objectiu és que la gent connecti amb les meves cançons i que per moments s’oblidi de si són en català o en castellà. Estic content, perquè a les xarxes no he vist incomprensió ni ‘haters’.

Deia que va estudiar Direcció i Administració d’Empreses, i va passar també per l’Institut del Teatre. ¿La música no va ser mai la seva vocació?

Vaig estudiar música de petit: piano, cant, solfeig... Ho tenia com a una cosa que m’acompanyava. Vaig arribar a tenir dueos o tres bandes juvenils. Però les dues coses que he estudiat després m’han anat bé: una, per entendre que la música forma part d’una indústria, i que inclou un component d’estratègia, i l’altra, l’Institut del Teatre, per la interpretació i la relació amb el públic i amb mi mateix. 

 

 

 

Notícies relacionades

¿Qui dimonis és Kiko Veneno?

La millor preqüela d’una preqüela de ‘Star Wars’