Història

Operació Càstig: el bombardeig que va destrossar les preses de Hitler, sota la lupa de Max Hastings

L’historiador reconstrueix els detalls de la missió de l’aviació britànica que el 1943 va inundar amb més de 100 milions de tones d’aigua la vall del Ruhr i va matar 1.400 civils
En un altre assaig, James Holland investiga un altre episodi de la Segona Guerra Mundial que va tenir lloc aquell mateix any, la invasió aliada de Sicília

Uns 1.400 civils, la meitat d’ells presoneres franceses dels nazis i treballadores forçades russes i poloneses, van morir durant la nit del 16 al 17 de maig de 1943, quan avions britànics van rebentar amb unes revolucionàries bombes «rebotadores» les dues grans preses d’Alemanya, les del Möhne i l’Eder, a la vall del Ruhr. Van ser les víctimes col·laterals de la inundació immediata sota centenars de milions de tones d’aigua que va causar l’Operació Càstig, un èxit tàctic, tecnològic i èpic que tot i que va obligar Hitler a desviar una gran quantitat de recursos destinats als diferents fronts i va aconseguir paralitzar la indústria de l’estratègica zona, no va servir per escurçar la guerra, com va arengar abans de l’enlairament el líder de l’Esquadró 617 de bombarders de la RAF, Guy Gibson, als seus 130 aviadors. La majoria eren britànics, canadencs i australians i poc més que adolescents; d’ells, només 77 van tornar vius (i només 32 sobreviurien al conflicte).

«Es van embarcar a sang freda en una missió que probablement els costaria la vida (molts n’eren conscients) i que mai tiraria endavant sense una dosi excepcional de gosadia, perícia i bona sort», afirma el reconegut historiador i periodista Max Hastings (Londres,1945) a ‘Operación Castigo’ (Crítica), una investigació, amb entrevistes a alguns protagonistes, en què aprofundeix en aquest episodi de la Segona Guerra Mundial (curiosament, el seu col·lega James Holland indaga a ‘Sicilia 1943’ en un altre front bèl·lic d’aquest mateix any, el desembarcament aliat a l’illa italiana).

La força de l’aigua «assolava i matava a una velocitat de 6 metres per segon»

«Durant dues hores i mitja, sota la llum de la lluna, van volar cap a Alemanya a una altura tan baixa que els cables del llum resultaven amenaces tan letals com el foc antiaeri. Allà van atacar les preses de Hitler, en vol recte i regular, a una velocitat fixa de 355 quilòmetres per hora, molt per sota de les copes dels arbres i a tan poca distància dels embassaments que no hauria cabut ni un camp de criquet, llançant unes armes revolucionàries, de 4 tones i mitja», explica al llibre Hastings, de qui Esfera de los Libros ha reeditat recentment el seu ‘Overlord’.

L’única fotografia coneguda d’un avió Lancaster de l’Esquadró 617, enlairant-se per a l’Operació Càstig, el 1943.

/ CRÍTICA

Aquelles noves bombes, batejades Upkeep, van sorgir del cervell d’«un visionari» de 55 anys, l’enginyer autodidacte Barnes Wallis, la idea del qual aviat va entusiasmar el comandament de l’Exèrcit britànic, el prestigi del qual estava «molt minvat» després de les derrotes de 1940 i 1942 en diferents fronts. Va dissenyar una arma que, llançada per un bombarder a gran velocitat, rebotés sobre l’aigua, com van comprovar en unes «proves amb bales», fins al mur de les preses esquivant les xarxes antitorpedes.

«Rebentar la presa del Möhne va deixar anar sobre la vall inferior 100 milions de tones de la reserva, encapçalades per una onada inicial que va arribar als 12 metres d’altura». La força de l’aigua «assolava i matava a una velocitat de 6 metres per segon, i va provocar inundacions que es van acabar per estendre en més de 150 quilòmetres».

Estat en què el bombardeig aliat va deixar la presa de Mönhe.

/ El Periódico de Catalunya

Van sonar les sirenes d’alerta aèria a mitjanit i moltes famílies es van refugiar als soterranis, alienes al que els queia al damunt. Un testimoni va veure un «estrany núvol de fum, en forma de fong», en realitat, els núvols d’espuma que emergien dels boscos sota la presa. «De sobte van començar a ressonar, entre la nit, crits tumultuosos». L’alba «va deixar al descobert una multitud de cadàvers».

A l’altre costat, la germana d’un dels aviadors, John Hopgood, diria després de la seva mort que va entrar als Bombarders perquè «no volia veure el resultat directe del patiment humà que causen les armes de la guerra. Sentia que ser entre els núvols el distanciaria de l’horror de matar». Un altre escriuria: «Ens formàvem amb un sol objectiu: matar. I teníem una sola esperança: viure».

Proesa i horror

Notícies relacionades

Hastings no oblida els artillers alemanys que van defensar les preses, que «s’enfrontaven a un fenomen completament nou, una amenaça elemental i mortal. Hitler no havia enviat els més brillants i selectes, els superhomes de les SS, a protegir un objectiu rural, més aviat remot i fins ara inviolat».

Si d’una banda l’historiador confessa la seva «admiració per la brillantor i personalitat» de Wallis, i «sorpresa per la proesa» de l’Esquadró 617», de l’altra sent «horror en vista de la catàstrofe bíblica que l’Operació Càstig va desencadenar sobre tots els atrapats en la crescuda dels rius Möhne i Eder».