‘Spider-Man’: un somni capitalista fet realitat

El fenomen resulta indubtable, però fa la sensació que el que de veritat importa és el personatge i la marca. ¿Qui dirigeix la pel·lícula? Aquesta qüestió sembla que ja no té massa valor en una indústria que sembla haver fagocitat la identitat en favor de l’homogeneïtat del producte. És un mecanisme que ha anat progressivament accelerant-se en els últims temps. Fa vint anys, quan es va estrenar el primer ‘Spiderman’, el 2002, dirigit per Sam Raimi, resultava un reclam. El director era la figura més important i sobre ell pesava la personalitat de la pel·lícula. Com havia passat molt abans amb els ‘Batman’ de Tim Burton.

Segell d’autor

Les franquícies dels diferents superherois van començar amb un segell d’autor molt fort i aleshores no semblava importar massa si es tractava d’una pel·lícula de Marvel o DC, perquè el director era qui marcava la diferència.

No importava que pertanyés a una factoria o una altra, sinó que estigués dirigida per Tim Burton, Sam Raimi o Ang Lee. Precisament, a partir del ‘Hulk’ d’aquest últim director va començar a canviar la política després del seu fracàs a la taquilla. Va resultar ser massa personal i això no casava gaire amb els interessos d’una marca que era a punt d’iniciar els seus plans de dominació mundial a través de l’Univers Cinematogràfic Estès. La primera de les seves propostes, ‘Iron Man’, va recaure en mans de John Favreau, un director imaginatiu, però sense uns trets d’estil definits, que semblava estar més pendents de les necessitats de la història que de remarcar la seva identitat cinematogràfica. 

L’estratègia a partir d’aquest moment va ser clara: fitxar directors que provinguessin de l’àmbit independent per fagocitar-los i que es pleguessin als interessos de les diferents franquícies. A Marvel van fitxar Shane Black, que fins al moment havia dirigit la comèdia negra ‘Kiss Kiss Bang Bang’ (precisament la pel·lícula que va fer tornar Robert Downey Jr. al mapa), per a ‘Iron Man 3’; els germans Russo (responsables del ‘remake’ de ‘Rufufú i ‘Bienvenidos a Colinwood’), James Gunn (autor d’una de les pel·lícules de superherois més inclassificables, ‘Super’, i potser l’únic que va mantenir la seva idiosincràsia en la saga ‘Guardianes de la galaxia’)... Per a ‘Star Wars’ van confiar en J.J. Abrams, per revitalitzar el fenomen després de la seva portentosa aportació a la ficció televisiva i la seva contribució per al ressorgiment d’‘Star Trek’ i ‘Missió: Impossible’, i van apostar per Rian Johnson, que venia de firmar la ‘syfy’ de baix pressupost ‘Looper’ per compondre la molt controvertida ‘Star Wars: Els últims Jedi’. De la mateixa manera, Josh Trank, director de ‘Chronicle’, va dirigir ‘Cuatro Fantásticos’ i Colin Trevorrow, artífex de ‘Seguridad no garantizada’, va passar a dirigir la mastodòntica ‘Jurassic World’ .

Una cosa semblant ha passat amb Jon Watts. ¿No saben qui és? És el director de ‘Spider-Man: No Way Home’. Del terror de baixíssim pressupost de ‘Clowns’ i el ‘thriller’ ‘Cotxe policial’, amb Kevin Bacon, a convertir-se en el director d’una de les deu pel·lícules més taquilleres de la història. Encara s’ha d’estar fregant els ulls. 

Les maquinàries de màrqueting han estat molt atentes als nous temps i la necessitat d’incloure la diversitat femenina i racial en les seves propostes. D’aquí l’èxit de ‘Black Panther’, de Ryan Coogler, i ‘Wonder Woman’, de Patty Jenkins; i, per descomptat, han arribat a apuntar-se el gol que Chloé Zhao, la guardonada directora de ‘Nomadland’, dirigís ‘The Eternals’. 

Excepció

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Què queda d’aquests autors en les seves pel·lícules per als grans estudis? Segurament no gaire, més enllà de la pluralitat en el repartiment, com una senya d’identitat de cara a la galeria. Per descomptat, hi ha excepcions que desafien la regla, com és el cas de Christopher Nolan, un dels pocs directors que van aprofitar el seu trampolí gràcies a la saga Batman, a partir d’‘El cavaller fosc’, per erigir-se com un dels principals renovadors del cine ‘mainstream’ amb un toc personal en pel·lícules com ‘Interstellar’ o ‘Tenet’. 

En la dècada de 1950 va sorgir a França la ‘política dels autors’ gràcies al teòric André Bazin. Aquí es va posar de manifest que l’important no eren les obres, sinó els autors, una cosa que va ser sustentada per tota la generació ‘Cahiers du Cinéma’ per posar en relleu la filmografia de molts directors amb una empremta que havia quedat sepultada sota el sistema dels estudis. Ara, sembla que després de tants anys, s’ha revertit aquesta tesi per tornar un altre cop al manifest del capitalisme que imposen les ‘majors’. Comprovant l’èxit de ‘Spider-Man: No Way Home’, ¿a qui li importen ja els autors? En realitat, la personalitat de les obres rau en un compendi de grans conglomerats que defineixen els nostres gustos i el nostre futur. I poca cosa més.