India Martínez: «Els artistes d’ara som més sans»

Quan va començar la pandèmia vam reduir el format a piano, baix, percussió i dos coristes. Va ser una manera d’adaptar-nos a les circumstàncies, però més endavant quan ja podíem recuperar el format original, el nou em va semblar tan essencial, amb tanta veritat, que ja el vaig deixar així i és el que mostraré a Barcelona. Però el gènere musical és el mateix, un pop aflamencat, amb essència flamenca, que en contacte amb el públic es converteix en una cosa molt canyera.

Després de ‘Palmeras’ ha publicat diversos ‘singles’, començant amb la versió de ‘La saeta’, de Serrat, que va sortir en ple confinament. ¿Com t’has pres el seu anunci de retirada escènica?

Ell és una eminència, algú etern per a nosaltres, com Sabina. Després, aquesta decisió ja depèn de com ell se senti. Nosaltres continuarem disfrutant d’ell, tant si és a dalt a l’escenari o fora. És una referència grandíssima. Espero veure-ho en algun concert, i si em convidés a l’escenari ja seria increïble. Gravar ‘La saeta’ és una cosa que no estava preparada. Va néixer de la necessitat d’aquell moment de fer-la des de casa.

Després va llançar ‘Convénceme’, amb Marc Anthony, i ‘No me basta’, amb el grup Dvicio. ¿Posar un peu en la llatinitat urbana avui és obligat?

No sé si obligat, que cadascú faci el que sent. Però escoltes tant d’això, que al final t’acaba influint. Per a mi, és una investigació més. Provar coses, perquè no vull quedar-me encasellada en un so. Jo soc la meva veu, i tenint clar això, està bé obrir-se a diferents sons, però no perquè es porti això ara, sinó per investigació i gaudi.

¿El seu centre de gravetat continua estant entorn del flamenc?

Això sempre, clar que sí. Els meus referents quan vaig començar eren Camarón i Paco de Lucía, i després les veus més modernes: Niña Pastori, Arcángel, Miguel Poveda... I Enrique Morente. Hi va haver una època en què vaig aprofundir i vaig mirar cap enrere i vaig començar a escoltar la Niña de los Peines, Tomás Pavón, Manolo Caracol, Pepe Marchena... Però des del flamenc puc posar-me més popera, o llatina, o fins i tot world music, o sorprendre cantant en un altre idioma, com l’àrab. Al final, es tracta de disfrutar.

Fa uns anys es va marcar un duet amb el plorat Rachid Taha (‘Niño sin miedo’, 2014).

Gravem un vídeo i tot, a Algesires. Va ser molt grat treballar amb ell, tot i que era un home difícil, de la vella escola.

¿A què es refereix?

Aquests artistes que són bohemis, que no hi ha qui els mogui de les seves idees. Allà també hi ha allò de fumar, beure... Jo allà no hi soc per a res. Crec que ja no es porta tant això, ¿no? Els artistes d’ara som més sans.

«Jo soc la meva veu», deia. ¿Literalment, com a cantant, o com a creadora i compositora?

La meva veu a l’hora d’entendre la música en general; el meu so, la meva forma de cantar, de sentir, de dir les coses... Perquè la majoria de les cançons que canto són compostes per mi.

Una altra de les últimes és ‘Dejamos de respirarnos’, associada al projecte ‘Cançons per als que no volen escoltar’, contra la degradació mediambiental.

Una proposta de DKV. Em va tocar fer una cançó sobre l’aire, l’oxigen, que era el que em venia més de gust. En aquell moment estàvem veient dades de la contaminació a les ciutats i el que això provocava en nosaltres. Una cosa al·lucinant, relacionada amb l’estalvi energètic, les energies renovables... A la cançó vaig intentar comparar un amor tòxic i la nostra relació amb la naturalesa i l’aire que respirem, que de vegades tractem malament. No ens adonem que ens estem matant.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Acabada la gira, ¿és el moment de preparar el relleu de ‘Palmeras’? ¿Cap a on es dirigeix en termes artístics?

Ha sigut una gira molt intensa i necessito descansar una miqueta, però sobre la marxa he anat preparant un repertori nou i ho tinc allà, pràcticament armat. És possible que abans surti encara algun ‘single’ més i, si ens deixen, farem alguns concerts fora d’Espanya que teníem previstos, a l’Argentina, Xile o als Estats Units. El disc encara no sé com sonarà, perquè jo soc una roda evolutiva, però vaig al que més emocions em doni, sobretot el que passa al voltant. Igual que en altres èpoques, a les lletres de les cançons populars, hi havia refranys sobre la guerra i sobre quan es passava gana, crec que el que estem vivint ara amb la pandèmia a nivell social acaba influint en les meves cançons. Perquè si no, no estaria explicant veritats. Davant la pandèmia, la meva actitud és de respecte, però sense por, amb ganes de viure i d’entregar-me a cada cosa que faig.