Carlos Zanón: «El que ens donen els músics és una cosa tan bèstia que mai podrem pagar-ho»

¿Què significa el 1985 per a Carlos Zanón?

Res gaire especial. De fet, al principi volia que els protagonistes juguessin a tornar al 1982, que és quan es va publicar la cançó ‘Come on, Eileen’, dels Dexys Midnight Runners, però per una sèrie de raons vaig acabar descartant-ho i vaig buscar un altre any. Em vaig quedar amb el 1985 perquè el meu disc favorit de tota la història, ‘Steve McQueen’, de Prefab Sprout, és d’aquell any. I també la cançó ‘The whole of the moon’, dels Waterboys, que m’agradava molt i m’encaixava molt bé en la història. Així que ja vaig tirar per aquí i vaig començar a buscar altres cançons d’aquell any i a connectar coses.

Aquest 1985 imaginari al qual volen tornar els personatges, ¿és una representació de la bombolla d’irrealitat en la qual viuen?

Sí, és clar. En aquesta novel·la volia parlar dels no llocs, els llocs que semblen existir al marge de la realitat. Com els càmpings i les discoteques de localitats costaneres fora de temporada en els quals transcorre la història. I la música té també una mica d’això. La gent que es dedica a la música se situa en llocs que no són del tot reals. I els aficionats ens passem el dia escoltant cançons de gent que igual fa 40 anys que està morta. M’interessava abordar aquesta idea de la creació artística com un lloc en el qual et pots refugiar i que és aliè al temps i a la realitat, però que alhora és molt real per a tu.

Des del seu no lloc, els protagonistes perceben la tecnologia com a una cosa inútil o directament amenaçadora.

Una idea que volia incloure a la novel·la és que la tecnologia avui és tan violenta que ens impedeix entendre el món i imaginar el futur. Per això quan els protagonistes busquen un lloc mental en el qual refugiar-se, prescindeixen dels telèfons mòbils i de Google. Tot i que no tot és tan senzill...

La idea del rock and roll que encarnen Cowboy, Jim i Eileen és, en si mateixa, un món que avui ja gairebé no existeix.

Ells personifiquen una manera emocional de connectar amb la música que ja està en fase crepuscular. El consum de música ha canviat molt, i els personatges són conscients que, en aquesta última gira, s’estan acomiadant de moltes coses.

¿També vostè s’està acomiadant d’algunes coses amb ‘Love song’?

En certa manera, sí. El llibre parla que per ser tu sovint has de tallar vincles emocionals i afectius. Jo també tinc aquesta necessitat d’anar a altres llocs i buscar nous horitzons de creació per no estar sempre repetint la mateixa cançó.

A diferència de ‘Jo vaig ser Johnny Thunders’, que també era una novel·la protagonitzada per músics, aquí la mitologia rockera queda una mica aparcada i el pes recau en les cançons i en la seva naturalesa gairebé màgica.

Tal qual. A ‘Johnny Thunders’ m’interessava parlar del rock and roll com a estil de vida, com una manera de relacionar-se amb el món i de connectar amb els altres. ‘Love song’ és més una reflexió sobre la creació. Sobre com es fan les cançons, d’on venen. Aquest lloc del qual surten les cançons té una bellesa i un misteri molt especials, i volia visitar-lo. I també tenia ganes d’explicar que el que ens donen els músics és una cosa tan bèstia i meravellosa que mai podrem pagar-ho.

A la novel·la, l’impuls creatiu neix en ocasions de sentiments poc nobles, com l’enveja o el desig de superar l’altre.

Bé, és que la creació és també una forma de fricció. Sovint ens embarquem en una aventura creativa només perquè volem impressionar algú. I aquest és un camí perillós. Al pensar en el trio protagonista jo vaig prendre com a referents Lord Byron i els Shelley. Ells es fan molt amics i es fascinen molt mútuament, i aquesta fascinació és el que els mata. Literalment. [Percy Bysshe] Shelley intenta fer una cosa molt de Byron, que és, sense saber navegar, agafar un veler enmig d’una tempesta, i mor ofegat. I Byron, que en aquell moment estava perseguint senyoretes italianes, es dedica a contractar uns militars i se’n va a Missolonghi a lluitar per la independència de Grècia, que és una cosa que a Shelley li hauria encantat. I mor també. M’agrada aquesta idea que, en l’intent per fer-te digne de l’admiració de l’altre, pots crear coses molt potents però també pots destruir-te.

¿L’amistat condueix a la destrucció?

¡No sempre és així! Però, al cap i a la fi, l’amistat és una forma d’amor, i l’amor pot ser destructiu. Cowboy, Jim i Eileen són tres persones enamorades entre elles i fascinades. Però en el fons saben que, per poder ser ells mateixos, han de separar-se, per dolorós que resulti. A més, es dediquen al rock and roll, que és un tipus de música que remet a l’amistat adolescent, aquest sentiment que no li pots fallar al teu col·lega. I arriba un moment en què irremeiablement li falles, perquè t’has fet gran i ja tens altres interessos i has conegut altres persones. Aquell moment de ruptura és dolorós però és necessari per créixer i per avançar.

Aquest triangle amorós destinat a acabar malament té alguna cosa d’arquetip, ¿no? Penso en ‘Jules i Jim’.

Sí, és clar, i hi ha molts altres exemples. El triangle tràgic. A mi m’interessen molt aquestes històries que provenen de mites i es van repetint al llarg del temps amb alguns canvis. El repte és jugar amb això i donar-los als personatges una entitat que vagi més enllà del clixé. 

¿Ens continuem reconeixent en aquests relats d’origen mític?

Totalment. Res ens explica millor qui som que les històries que mai ens hem deixat d’explicar. Els relats que ens canvien són relats que podem assimilar perquè els entenem. Un altre que es repeteix sovint i sempre resulta fascinant és el de la persona que neix en un lloc i en un entorn dels que no es podria esperar res i, amb una puresa estranya, acaba convertint-se en algú absolutament inspirador. És una història que comprem sempre, ja sigui el protagonista Jesús naixent en una establia a Betlem o Bob Dylan sortint de Duluth, Minnesota.

Salvant totes les distàncies que s’hagin de salvar, ¿té vostè també la sensació d’haver nascut en un lloc equivocat?

Tinc la sensació d’haver arribat a un lloc en el qual ningú m’estava esperant. Els meus pares són gent superhumil als quals no els agrada llegir. Jo no coneixia ningú en el món literari quan vaig començar a escriure, ningú m’estava esperant allà. Si hagués volgut ser mecànic, el meu pare m’hauria pogut donar un cop de mà perquè coneixia molts tallers, però en la literatura... A mi no em van donar mai una beca, ni una ajuda, i tampoc hauria sabut on i com demanar-la. Llavors, no sé si el lloc era equivocat, però sí sé que el que volia era sortir d’allà.

Mai ha romantitzat aquesta idea de l’origen humil.

Què va, què va. És el que soc, però no és el que vull ser. En aquesta lluita surt el millor de tu, el talent que puguis tenir per a alguna cosa. I això cal aprofitar-lo. El barri, la família, l’entorn en el qual creixes, tot això et defineix, per descomptat, però també et limita, i en aquest conflicte és on hi ha la possibilitat de fer coses.

En els seus llibres, i ‘Love song’ no és una excepció, les relacions entre pares i fills solen ser un camp de batalla bastant fotut. ¿Reflecteix això d’alguna manera la seva experiència personal?

Les relacions de pares i fills sempre són complicades. Jo amb el meu pare no vaig tenir una relació especialment conflictiva, però sí que vaig tenir un pare que no hi era i que, quan hi era, no entenia per què jo perdia el temps amb la lectura o la música. Justament, el problema de no tenir un referent masculí potent a casa és que el busques als llibres, a les cançons, i això et pot servir per anar tirant, però quan tens un problema de veritat, no tens un model. El que tens és una distorsió. En la meva relació amb el meu pare sí que hi ha una qüestió pendent, tot i que suposo que més o menys tothom té la seva.

Aquesta incapacitat de comunicar-se a nivell emocional amb el pare és un tret comú a molts homes de la seva generació, ¿no?

Absolutament. L’única vegada que jo recordo haver abraçat el meu pare va ser al camp del Barça, després d’un gol de Zuviría. I després vam tenir un moment d’incomoditat, com dient «¿què ha passat aquí?». Molt estrany.

El seu pare va ser taxista, com Sandino, el protagonista de ‘Taxi’, que a ‘Love song’ reapareix com a conductor de furgoneta i testimoni imprescindible dels fets que es narren. ¿Ha decidit adoptar-lo com a alter ego? 

Hi ha alguna cosa d’això. Em feia gràcia recuperar-lo com a actor secundari, però també em permetia una presa de terra. En la seva mirada conviuen la fascinació pels músics i el realisme de qui és capaç també de veure els seus molts defectes. M’agrada molt aquest poema de Baudelaire que parla sobre l’albatros, un ocell que al cel és immens i vola majestuós i quan baixa a la terra és inútil perquè les seves pròpies ales li impedeixen moure’s. Sandino veu això en Cowboy i Jim: dos tipus que quan estan component o tocant són inabastables i que en la vida real no saben ni parlar entre ells.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Li ha deixat algun sentiment de frustració no haver-se dedicat a la música?

No. Per a mi la música sempre ha sigut un mitjà per explicar històries. A veure, els meus referents no eren escriptors, jo volia ser una estrella del rock and roll. Però vaig ser conscient des del primer moment que, tot i que em resultava més o menys senzill escriure lletres, no tenia un talent per tocar un instrument o compondre música. I, a l’estar en contacte amb molts músics, també vaig entendre que podíem ser cosins germans però no érem iguals. La gent que es dedica a la música funciona d’una altra manera.