Mor Jordi Sabatés, pianista de llegenda de la música catalana

Sabatés (Barcelona, 23 d’octubre de 1948) es va llicenciar en Física, però la música, que va cultivar al conservatori del Liceu, va poder més, de manera que amb tot just vint anys es va obrir pas amb el grup pop Pic-Nic, amb Jeanette i Toti Soler. Amb aquest guitarrista va establir profunds llaços: allà hi va haver la seva entesa a Om, formació baptismal de l’‘underground’ català, que es va estrenar com a banda de suport de Maria del Mar Bonet en la cançó ‘Jo em donaria a qui em volgués’ (text de Josep Palau i Fabre), publicada en ‘single’ el 1969. Atret per aquesta gravació, Pau Riba va fitxar Om per gravar ‘Dioptria’, missió que es va circumscriure en el primer dels seus dos elapés. Om va alçar el vol el 1970 amb el seu àlbum homònim, pedra de toc d’un rock progressiu amb vista a la fusió jazzística.

Fita a dos pianos

Va seguir aquest camí ja pel seu compte en el grup Jarka, on figurava, a la guitarra, el seu germà Ricky, que va morir també recentment, el maig passat. Als 70, Sabatés es va anotar una intensa activitat, amb discos en solitari (piano només a compte de Frederic Mompou o el frondós ‘Tot l’enyor del demà’) i duets heterodoxos amb Toti Soler i Santi Arisa, i l’episodi jazzístic lliurepensador de ‘Vampyria’ (1974), cita amb Tete Montoliu a dos pianos (acústic el de Sabatés, elèctric el del seu mestre), que el 2009 va ser triat el millor àlbum de jazz català de la història per la revista ‘Jaç’. Montoliu es va avenir a interpretar un repertori enterament firmat per Sabatés en aquest disc gravat en una sola presa, que al seu dia va causar enrenou en l’entorn jazzístic més tradicional.

El seu piano va tenir un fort influx en el so que va regir un temps en la música catalana, avantguarda a escala espanyola, tant la que tendia al primer ‘underground’ com al jazz rock laietà, així com l’imaginari dels cantautors. Allà hi va haver Sabatés en discos troncals d’Ovidi Montllor, d’‘Un entre tants’ (1972) al pòstum ‘4.02.42’ (1980), i en ‘No és possible el que visc’ (1974), de Quico Pi de la Serra. I de nou al costat de Maria del Mar Bonet a ‘Jardí tancat’ (1981; musicant una peça abracadabresca, ‘La relíquia’, sobre un poema de Joan Alcover) i en la troba medieval de ‘Breviari d’amor’ (1982). Aquell any, es va citar amb Chick Corea a l’escenari de ‘Musica Express’ (TVE).

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

La seva obra resulta aclaparadora i no s’han de deixar de banda els seus treballs propis amb temàtica literària (‘El senyor dels anells’, ‘El fantasma de Canterville’), l’homenatge al ragtime de Scott Joplin, els ‘lieder’ amb la soprano Carmen Bustamante i els boleros i sons de Bola de Nieve, així com les seves músiques per al cinema mut, apuntant a Buster Keaton, F. W. Murnau o Segundo de Chomón. Avalat per l’Institut Cervantes, que li va organitzar concerts internacionals, Sabatés va tenir en la seva maduresa una existència discreta en la nostra escena, creant músiques refinades amb limitada repercussió. Al cap i a la fi, ell es va veure a si mateix com un ‘maverick’, inconformista, títol del seu últim àlbum (2016).