Crítica de ‘Macbeth’, de Joel Coen: Shakespeare torna a sumar

És legítim qüestionar que una nova pel·lícula basada en ’Macbeth’ realment faci falta a hores d’ara, especialment perquè el melodrama més pervers de Shakespeare ja ha generat diverses adaptacions a la pantalla magistrals, entre les quals, la dirigida per Orson Welles el 1948 i la que Akira Kurosawa va firmar el 1957. És una pel·lícula que no admet respostes fàcils. De qualsevol manera és cert que el seu protagonista, a qui l’ambició condueix al crim i la bogeria, té ple sentit si se la considera en el gruix de la filmografia que Joel Coen ha construït a mitges amb el seu germà Ethan –aquesta és la primera ficció que firma en solitari–, farcida de conspiradors maquiavèl·lics que queden atrapats en les seves pròpies obsessions i els plans dels quals sempre acaben fracassant de forma apocalíptica.

Entre totes les decisions creatives preses pel director, potser la que crida més l’atenció és la d’haver situat el noble i la seva dona a prop de la vellesa. L’edat dota el seu afany de poder d’urgència –la parella té la sensació d’haver sigut reiteradament menyspreada i que aquesta és la seva última oportunitat d’obtenir el que mereixen, i la seva desesperació és el principal nutrient del relat–, però a canvi priva la pel·lícula de la luxúria assassina pel tron que tots dos exhibeixen al text original, i que rima amb el que senten l’un per l’altre. Malgrat això Denzel Washington aclapara al centre de la història mentre submergeix el personatge titular en un torrent de sentiments en conflicte, de la determinació a la fúria al fatalisme, i aconsegueix pronunciar els diàlegs de Shakespeare de forma increïblement orgànica, com si acabessin de ser creats en la ment del seu personatge en lloc de portar segles impresos amb lletres d’or en la història de la literatura.      

Notícies relacionades

‘Macbeth’ Denzel Washington reviu un mite a les ordres de Joel Coen

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

Aquest mateix tipus d’energia és el que dona empenta a la pel·lícula en el seu conjunt. Coen la fa avançar fogosa, evitant divagacions i mantenint-la enganxada a l’essència de la història, respectant els seus moments i soliloquis més icònics però ignorant sense objeccions passatges complets de l’obra original, i fent saltar espurnes dramàtiques a través del contrast: és alhora reverent i rebel, precisa i impulsiva, freda com l’acer i ardent com l’infern, i treu partit de les arrels teatrals del seu model però també, alhora, de totes la possibilitats expressives que el llenguatge cinematogràfic ofereix.

En aquest sentit es pot destacar l’estètica magníficament ombrívola i sumptuosament àrida de ‘Macbeth’, vehiculada a través d’una fotografia en blanc i negre i unes composicions de simetria exquisidament crua que evoquen tant els pressupostos de l’expressionisme alemany com l’esmentada pel·lícula de Welles, que de fet també bevia d’aquesta mateixa font. Coen situa la seva narració en un espai de minimalisme impressionista format per arquitectura brutalista, i boira constant, i ombres tan afilades que punxen, i rumors de corbs amb gralls que anuncien la catàstrofe. Cada imatge i cada so comuniquen turment psicològic, però d’altra banda això no impedeix que, en certs moments, les paraules de Shakespeare estiguin a punt de funcionar només com una bastida per a les enlluernadores filigranes formals, i que la pel·lícula corri el risc de convertir-se en un simple exercici d’estil. En tot cas, quin estil.