‘Macbeth’ Denzel Washington reviu un mite a les ordres de Joel Coen

‘Macbeth’ (estrena el divendres 14 de gener, a Apple TV+, i des de dimecres passat en unes quantes sales) és una lectura intensa de l’immortal clàssic de Shakespeare. En l’intent de remarcar la seva condició de ‘thriller’, Coen ha condensat hàbilment el text. I la intensitat no és només verbal sinó també visual: del braç del director de fotografia Bruno Delbonnel, el codirector de ‘Barton Fink’ proposa una visió en un tallant blanc i negre digital, el format ideal (1.37:1, gairebé quadrat) per empresonar l’antiheroi en el bucle de la bogeria. Les seves imatges expressionistes i impressionants la disparen a un possible top 5 de les adaptacions de ‘Macbeth’, que podrien completar les versions d’Orson Welles (1948), Akira Kurosawa (insuperable ‘Tron de sang’, de 1957), Roman Polanski (1971) i Justin Kurzel (2015). 

Curiosament, Denzel Washington diu no haver-ne vist cap, com tampoc cap muntatge teatral de l’obra. «Mai he vist cap altre ‘Macbeth’», respon el titànic actor a EL PERIÓDICO en una jornada virtual de premsa. «Cap pel·lícula i tampoc cap obra. Mirant una mica cap enrere, en realitat, gairebé me n’alegro. M’agrada pensar que les idees que he utilitzat a la pel·lícula són meves». 

Llargament unit al teatre i a Shakespeare (ja a la universitat va fer d’Otel·lo), Washington compon un Macbeth poderós però trontollós, tocat cruelment per l’edat. Director i actor treuen profit de comptar amb un actor ,més gran de l’habitual abordant el rol. «La qüestió de l’edat portava sentiment d’urgència. El rellotge fa tic-tac. Macbeth i la seva dona han sigut pacients, han esperat molt, és el seu torn. I no tenen el que volen. Han de prendre una decisió ara perquè saben que tampoc duraran gaire més temps».

Washington no s’identifica amb Macbeth en cap aspecte. Si ha guanyat dos Oscars o sigut actor fetitxe de Spike Lee, entre tantes altres fites, ha sigut menys per la seva ambició que pel seu respecte a la feina. «Aquest personatge té un gran ego i jo no crec definir-me per això», afirma. «A més, la meva dona s’ocupa d’abaixar-me’l sempre que pot», afegeix entre rialles. 

Un bon matrimoni

Un bon matrimoniEn una de les primeres entrevistes sobre ‘Macbeth’, Joel Coen va parlar del matrimoni de Macbeth i Lady Macbeth com «l’únic realment bo» de tot Shakespeare. «Resulta que estan tramant matar algú, però és un bon matrimoni», deia. «Aquest és un aspecte que volia explorar en aquesta adaptació, però també vaig pensar que era encara més interessant d’explorar si el matrimoni era significatiu i parlàvem d’una parella gran». 

Trama d’assassinat a banda, Coen gairebé sembla estar parlant de la seva aliança amb Frances McDormand, Lady Macbeth en aquesta funció, a més de productora. «Recordo estar de vegades assegut, simplement mirant-la, veient com de fons es ficava en la feina», diu Washington sobre la seva brillant companya. Segons l’actor, McDormand «t’anima a integrar-te tot el possible a l’equip», més o menys com Joel Coen, «que fa qie estiguis tan còmode que t’atreveixes a provar-ho tot». Pocs directors han inspirat a Denzel aquesta sensació de llibertat: «Un va ser Jonathan Demme», a les amables ordres del qual va rodar ‘Filadèlfia’ i el ‘remake’ del 2004 d’‘El mensajero del miedo’.

Triomf en realitat coral 

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Triomf en realitat coral Però ‘Macbeth’ no és un joc actoral a quatre mans. A banda de Washington i McDormand, en el repartiment brillen Corey Hawkins com un colpidor Macduff; la llegenda teatral Kathryn Hunter no com una, sinó com les tres bruixes, i Alex Hassell com l’intrigant noble Ross, capaç tant d’alimentar com d’anul·lar la nostra empatia.

Ethan Hawke ha explicat que, com a entrenament per a ‘Training day’, va revisar a consciència la filmografia de Denzel Washington, gairebé com l’entrenador que estudia el sistema de joc d’un futur equip rival. Hassell coneix la història i, de fet, va pensar a fer el mateix. «Però al final –explica a aquest diari– acostumo a decidir-me, simplement, per clavar els colzes i centrar-me en la meva feina. Quan treballo amb gent d’aquest calibre, gairebé prefereixo mirar d’oblidar que bons són i no quedar-me bloquejat només de mirar-los».