Mor Ricard Bofill, el geni indomable de l’arquitectura

Mil projectes repartits en 35 ciutats. Un currículum molt curt per a un dels grans arquitectes del país, però que dona idea del caràcter eclèctic de la seva obra i la seva internacionalitat. Un geni que es descrivia com a «nòmada» i que afirmava que «no es pot fer la mateixa arquitectura a tot arreu del globus». Un geni que va començar la seva trajectòria «anant cap a la construcció de l’artista total», d’aquí el seu interès pel cine, la psiquiatria i la política. Un geni tan polèmic com respectat, tan culte com insolent –tan aviat afirmava la seva passió per Gaudí que el seu rebuig per l’obra de Le Corbusier. I un geni que aquest divendres ha mort als 82 anys a Barcelona, la ciutat on va néixer, d’on va haver de marxar, on va tornar per muntar un despatx i on va construir obres tan conegudes com discutides. Aquí tenim el Walden 7, l’Hotel Vela, el Teatre Nacional, l’aeroport del Prat, l’Institut Nacional d’Educació Física i l’inicial edifici de vivendes del carrer de Bach. Era Ricard Bofill Levi (Barcelona, 1939). 

En les seves memòries va deixar escrit que se’n va anar de Barcelona quan va poder perquè la ciutat «era lletja, bruta i petita». És veritat. Però tan cert com que la seva primera fugida va ser per necessitat acadèmica: el 1957 va ser expulsat de l’Escola d’Arquitectura per roig –va promoure el Sindicat Lliure Universitari– i va haver de tocar el dos a Ginebra per acabar els estudis. Tan cert com que la seva marxa a París (i internacionalització), va tenir un protagonista indiscutible: Carlos Arias Navarro. Qui va ser últim president del Govern de la dictadura li va prohibir construir a Espanya quan ostentava la vara de Madrid. I tan cert com que quan va marxar a França ja portava una part de trajectòria escrita, entre altres coses, el projecte del Walden 7 i la fundació de l’estudi Taller d’Arquitectura.  

Edificis monumentals

El primer, una casba faraònica i un edifici de què molt s’ha escrit per bé i per mal, i que passa per ser una obra clau de l’arquitectura que plasma en maó les idees del Maig del 68. I que Bofill definia com «una utopia social». La construcció, que agafa el nom d’una obra de Burrhus Frederic Skinner, comparteix formes i idees amb el complex la Muralla Roja, a Calp, amb la fama de ser l’edifici més ‘instagramejat’ d’Espanya. El Taller d’Arquitectura hi competeix en monumentalitat. Aixecat sobre el que va ser una immensa cimentera, Bofill va adaptar tots els elements industrials, sitges incloses, i ho va anomenar La Fàbrica, un espai de treball i vivenda tan colossal com el seu ego, del qual mai va renegar. 

Tot i que la seva construcció va ser posterior a la formació de l’equip, i amb una gràcia que no va raure en la seva espectacular concepció sinó en la transversalitat dels seus integrants: reunia, entre altres, gent de disciplines tan diferents com el poeta José Agustín Goytisolo, el pensador Xavier Rubert de Ventós, el crític literari Salvador Clotas i Serena Vergano, musa de l’Escola de Barcelona i primera dona de l’arquitecte. Però per comprendre la trajectòria de Bofill s’ha d’entendre el seu origen: burgès, cosmopolita i cultivat. Per part paterna, família republicana i liberal que va contribuir a la Renaixença; i per part materna, família jueva d’origen venecià dedicada al món de les antiguitats. 

Obsessió innovadora

Amb el seu pare, també arquitecte i vinculat al Gatcpac, va fer el seu primer treball, una petita casa per a la seva tieta a Eivissa d’inspiració vernacla i molt allunyada dels projectes que deixa en cartera: el complex cultural Royal Arts de Riad, a l’Aràbia Saudita; i una ciutat intel·ligent sense emissions de carboni i amb tecnologia 5G, a la Xina. Però entre uns i altres hi ha hagut espai per a molta carrera i molts estils, tot i que el que millor defineix la seva trajectòria és la lluita constant que va entaular per qüestionar el pensament dominant en l’arquitectura i el seu afany per adaptar-se als espais i llocs. I la seva obsessió innovadora. Ho va ser amb el primer gratacel –77 del West Wacker Drive– que va aixecar a la ciutat que els va veure néixer, Chicago.  I en els seus projectes a França. «Vam inventar la façana de vidre sense suport, així com el doble mur cortina, amb què vam construir les seus de Dior, Cartier i Parisbas» a París, va explicar en el discurs d’acceptació del títol ‘honoris causa’ de la UPC el setembre passat. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb tot, aquests no eren els seus treballs francesos més coneguts ni tan sols més monumentals i atrevits. A redefinir l’espai urbà i la construcció de vivendes amb elements prefabricats per abaratir costos però sense rebaixar prestacions es va dedicar en els projectes del programa ‘villes nouvelles’, impulsat pel Govern francès a principis dels 80. El primer va ser Les Arcades du Lac, a Saint Quentin-en-Yvelines, postmodernisme ‘avant la lettre’ en el seu intent d’unir tecnologia i història de l’arquitectura. Després van arribar el complex Abraxas, a Marne-la-Vallée, dissenyat com un amfiteatre amb imponents columnes i arc de triomf inclòs, i el faraònic Antigone de Montpeller. 

I molts més fins arribar a mil i afirmar: «La tònica constant de la meva trajectòria és la insatisfacció. Crec que és necessari construir cada projecte per poder equivocar-me». Se’n va un dels grans arquitectes de Barcelona i ho fa poc després de l’adeu d’un altre dels bons, Oriol Bohigas, amb qui va mantenir una complicada relació que, al final, van saber resoldre.