EL LLIBRE DE LA SETMANA

Crítica de ‘Las listas del pasado de Julie Hayden’: cors solitaris

La recuperació de l’escriptora nord-americana, que va morir alcoholitzada d’un càncer de mama el 1981, és una notícia excel·lent

¡Quina rara joia per començar l’any! Julie Hayden, una escriptora secreta amb un sol llibre de relats, redescoberta per Lorrie Moore al seu podcast per a la revista ‘New Yorker’, desapareguda prematurament per un càncer de mama, alcohòlica i solitària. Deu contes que es divideixen en dues seccions que semblen les aurícules i els ventricles d’un mateix cor. La primera part, ‘Vidas breves’, és marcadament femenina i rep la sang de Hayden com si fos una transfusió a vida o mort: d’ella s’alimenten, per exemple, la tia carnal d’un nen de tres anys (‘Paseo con Charlie’), les nenes que enterren animals plantant violetes silvestres a les seves tombes (‘Una pizca de naturaleza’) o la dona que es perd a Manhattan (‘Ratas bebé de un día de vida’), embotida en l’abric de pells, per submergir-se en les seves batalles quotidianes amb el repartidor de paquets i per entregar-se a una confessió religiosa amb petaca inclosa. La segona part, ‘Las listas del pasado’, és més masculina, està centrada en la figura d’un patriarca a les portes de la mort, tot i que en ocasions el seu punt de vista estigui matisat pel d’una de les seves filles, que alhora remet a un dels relats de ‘Vidas breves’. El cor se separa i s’interconnecta, s’infla i es relaxa com si busqués les contradiccions de la mateixa experiència.

La soledat a les ciutats

Notícies relacionades

Aquests moviments de tensió i repòs poden resultar desconcertants, perquè adquireixen formes i estils diferents en les dues seccions del llibre. En els primers relats el lector podria reconèixer els ecos de la veu de Virginia Woolf i la seva senyora Dalloway, la consciència bategant d’una dona que creua relats com el nedador de John Cheever creuava un barri sencer per tornar a casa a través de les seves piscines. ‘Ratas bebé de un día de vida’ és, en aquest sentit, el relat més radical del llibre i el més espectacular: travessada per abruptes el·lipsis i des d’un registre poètic que frega una certa abstracció, la història errant d’aquesta dona sense nom per la metròpolis novaiorquesa no és cap altra que la de la soledat urbana i allà, a batzegades, Hayden ens fa sentir tan petits davant els gratacels i les botzines dels cotxes com una nina en una cuina de joguina. El lirisme del conte, com en els de la seva coetània Lydia Davis, és una mica violent, però també de tremendament emotiu.

Aquesta violència es transforma en serenitat a la segona part del llibre, molt més fluida i elegíaca. La prosa de Hayden perd part de la seva agitació per adquirir un to més crepuscular, com el d’un llarg comiat. Ben, el moribund, no para de fer llistes mentals de tot el que no ha fet i li queda per fer, i aquesta quotidianitat provisional, tenyida de malaltia, és un recordatori de la vida. La mort no és més que la seqüela inevitable d’haver viscut i Hayden no descriu la seva imminència com a una cosa terrible, i molt menys apoteòsica. Amb la tristesa que traspuen els seus contes, ens quedem amb la sensació que, només rellegint-los, sabrem que el nostre temps aquí, entre el cel i la terra, ha valgut la pena.