Els Català, la saga de fotògrafs que va atrapar el segle XX

Una gran imatge a l’inici del recorregut d’‘Els Català, fotògrafs d’un segle’ els reuneix a tots tres al costat d’un quart membre de la família, Maria Àurea (1920-1993), filla de Català i Pic i pintora formada a la Llotja, el paper de la qual en l’ofici familiar, com a retocadora de les fotografies del seu pare i germans, en especial dels acabats dels positius i del colorit si era necessari, també reivindica la mostra. 

En aquesta mostra hi ha entre un 10% i un 20% de fotos inèdites, com una de Català-Roca, col·locada sota la famosa de les sis dones a la Gran Via de Madrid: immortalitza quatre homes passejant també junts i d’esquena, però a la Gran Via de Barcelona del 1954. Totes dues demostren un enfocament similar, amb un altre transeünt, caminant de cara a la càmera, a la seva esquerra.   

El seu fill, el també fotògraf Andreu Català i comissari de l’exposició, recorda la figura del seu avi. «Català i Pic era d’extracció humil, volia estudiar Filosofia, però amb 12 anys va haver de deixar els estudis perquè va quedar orfe de pare i va entrar a treballar en un banc. Allà hi va haver un sorteig i li va tocar una càmera de fotos. I gràcies a 1.000 pessetes d’herència d’una tia americana va poder obrir el seu primer estudi de fotografia a Valls», ciutat natal de tota la saga.

Al seu costat, el seu cosí Rafael Català, fill de Pere Català i Roca, i el fill del seu germà Martí, mort el desembre passat. Tots són hereus d’una estirp autodidacta que van dipositar l’ingent llegat de negatius i fotos de Francesc a l’arxiu fotogràfic del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i el dels dos Pere, a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), centres que coorganitzen la mostra del MHC i d’on són procedents les imatges exposades.    

Revela el comissari, davant el gran pòster d’‘Aixafem el feixisme’, del 1936, encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat catalana a l’inici de la guerra, que li havien demanat que el peu trepitgés una creu catòlica. «Però Català Pic va dir que no, que havia de ser una esvàstica, més ben dit, una suàstica, perquè està al revés, cosa que era encara més mostra de menyspreu al feixisme». Davant el perill que suposava l’arribada de les tropes franquistes, la placa original de la foto va ser destruïda. «Segurament tenien una ‘maleta mexicana’ com la de Robert Capa amb la qual fugir», especula Andreu Català.    

L’exposició, que commemora el centenari del naixement de Català-Roca i, l’any que ve, el del seu germà Pere, busca mostrar punts en comú entre els tres fotògrafs, com posar en el centre l’activitat humana. Allà assenyala Andreu Català dos exemples dels dos germans: una filatera amb la seva filla sobre els peus a Formentera, obra de Pere, al costat del primer full de contactes de Francesc, també de fotos de l’illa. 

El recorregut, afegeix, també busca «aprofundir en l’ofici del fotògraf que serveix la societat amb el seu treball patrimonial de conservació arxivística en uns temps en el qual la fotografia, analògica, era un bé car, i del professional que utilitza la fotografia com a element de diàleg amb la societat, retratant tant gent humil com acomodada, els fets històrics, la cultura popular, l’arquitectura...».  

El 1931, la família es va traslladar a Barcelona des de Valls, on Català Pic havia tingut èxit amb el seu estudi de fotografia documental. A finals dels anys 20 havia viatjat a Europa seguint artistes com Picasso, descobrint les avantguardes de la Bauhaus, i havia publicat articles sobre la necessitat de crear i normalitzar la figura d’un fotògraf professional capaç d’integrar a l’obra elements fotogràfics, tipogràfics i artístics i de conèixer la tècnica per satisfer el nou mercat publicitari, com ell mateix faria en treballs per a Ford, Cacaolat, Cinzano, Myrurgia, Domecq... Qui va portar a Catalunya la fotografia moderna no va dubtar a posar el seu enginy propagandístic al servei de la República, per la qual cosa per temor de les represàlies a l’acabar la Guerra Civil es va quedar en segon pla del negoci que pilotarien els seus dos fills. Però hi va haver una ruptura i, mentre Pere va continuar treballant amb el seu pare, Català-Roca, amb un caràcter tan fort com el del seu progenitor, va decidir muntar el seu propi laboratori el 1948. 

El més famós de la saga, guanyador de premis com el Nacional d’Arts Plàstiques i autor de diversos llibres de fotografia (el primer, sobre la Sagrada Família), Català-Roca va cultivar una fotografia documentalista, que tant captava la realitat rural com urbana, la de gent humil com la de grans artistes. A la mostra, els seus retrats, entre d’altres, del seu gran amic Joan Miró, Tàpies, Chillida, Dalí o Josep Guinovart, o d’edificis de Coderch o Bohigas, contrasten amb els d’un nen carboner de Cadis (1960), somrient al veure que l’estava a punt de fotografiar, o les d’una gitaneta, descalça i bruta al Montjuïc del 1953, germana petita de la Chunga (‘bailaora’ que va captar per a un tríptic mostrant el seu art).   

Notícies relacionades

Les fotos amagades de la Guerra Civil a Barcelona

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

També pel ball i el seu moviment es va interessar des de jove el seu pare. Diverses imatges de ballarines del ballet de Joan Magriñà i de l’Esbart Verdaguer, entre el 1950 i el 1970, formen part de la mostra, tot i que no està clara si les va fer ell o el seu fill Pere, si bé per a aquest no era un tema prioritari. El que sí que compartien tots dos era la seva debilitat pels oficis i escenes tradicionals, urbanes o rurals. Ho mostren imatges del germà petit d’enllustrador a l’entrada del metro de plaça de Catalunya o d’avis xerrant asseguts en un carrer d’Amposta. Però també la cultura popular, que es va afanar a documentar, en especial allò que creia que estava en decadència o en perill de desaparèixer, assenyala Rafael Català, entre d’altres, el misteri d’Elx, la Patum de Berga, castells que van perdent les pedres amb els anys o els castellers, alguns, avui, declarats Patrimoni de la Humanitat. 

Totes les imatges són ampliacions muntades sobre bastidors, com si fossin teles de pintures, perquè, com defensa el comissari, a la família sempre han cregut que una bona foto s’aprecia millor sense marc, sense vidre i sense paspartús i com més gran millor. «L’important –recalca– són els negatius».