Ludovic Morlot: «Per brillar a nivell internacional s’ha de brillar primer a nivell local»

El ‘timing’ de vegades és important. Són moltes les variables que un té en compte. De vegades, no saps per què però tens ganes d’anar més lluny en una relació. Quan vaig dirigir l’OBC per primera vegada vaig sentir una cosa formidable, vaig notar que hi havia molt potencial. Sento que les orquestres són el centre de la vida cultural i sempre he tingut gran afinitat amb Barcelona, on solia venir quan vivia a França.

Va seguir la seva intuïció.

Va ser una combinació de diverses coses. Em van agradar els músics de l’orquestra i també l’equip que hi ha al seu voltant. Tinc prou experiència per saber que les produccions artístiques només tiren endavant si tens al costat un equip sòlid. Em va agradar el que vaig veure a Barcelona, i això que vaig venir quan la pandèmia posava moltes limitacions. Hi va haver bona química amb l’orquestra. No hi va haver enamorament sobtat, però sí que vaig detectar de seguida el gran potencial d’una formació amb què puc construir una cosa interessant per a la ciutat.

¿Què considera més important per a l’OBC? ¿Aconseguir premis importants per les seves gravacions discogràfiques com va fer vostè amb la Simfònica de Seattle, fer gires internacionals o estrenar peces impactants?

El principal és aconseguir l’excel·lència artística. Cal començar pel primordial. Per brillar a nivell internacional s’ha de brillar primer a nivell local. El primer és construir alguna cosa per a la comunitat catalana. A Seattle tot va començar així, pensant primer en l’èxit entre el públic local. Això va atraure l’interès internacional i va fer possible l’èxit. L’‘streaming’ i les gravacions són dues excel·lents eines amb què compta l’OBC, però el principal és la base: l’educació. Només m’interessa el focus internacional quan siguem rellevants per al públic local, que és la meva prioritat.

¿El programa d’aquesta setmana és representatiu del que veurem en les pròximes temporades?

No. Aquest programa el vaig escollir pensant en l’amor, un dels temes de la temporada centrada en ‘Amor i Odi’. Aquest és un programa poc habitual perquè té des del tercer moviment de la ‘Tercera simfonia’ de Mahler, l’homenatge amorós que Betsy Jolas fa a Leipzig, la ciutat de Schumann, de Mendelsonn i de Bach, de qui incloc alguna cosa dels ‘Concerts de Brandenburg’. També hi ha peces de Schumann i d’Eliot Carter ideals per al solista del concert, el pianista Pierre-Laurent Aimard. Ell i jo vam conèixer Carter al final de la seva vida. Em sap greu que hagi deixat de tocar-se la seva música des que va morir. Hi havia d’haver un costat francoamericà en el programa, per això hi ha Jolas i Carter.

¿Algun avanç sobre el que escoltarem les pròximes temporades?

Abans d’elaborar els programes he de conèixer millor l’orquestra. He de mirar si hi ha una cosa que falti a nivell de repertori i també abraçar la música que es fa aquí. Conec Leonard Balada, perquè vaig estudiar amb ell als EUA i també compositors com Bernat Vivancos i Joan Magrané, però he d’explorar més. M’interessa descobrir músiques, diferents estils i gèneres. Ja he visitat el Museu de la Música i els arxius que visitaré sovint per posar-me al dia al més aviat possible.

¿Hi ha una cosa que trobi a faltar en les últimes temporades de l’OBC?

Noto que jo porto més repertori francès i eslau al meu ADN. Vull que ells també l’incorporin. La música contemporània m’interessa, però el principal és que els músics s’identifiquin amb el que presenten. Y, ¿per què no fer més música antiga? Cal oferir varietat al públic, cal ser versàtil, obrir tantes perspectives com sigui possible respectant la tradició que ens agrada, però amb un equilibri diferent.

¿S’instal·larà a Barcelona?

De moment residiré a Los Angeles, perquè la meva família és allà. La nostra filla petita té 16 anys, així que aviat tindré més llibertat per viatjar. La idea és instal·lar-me a Barcelona, reduir els meus compromisos i tenir més temps per ser aquí, on tindré una segona residència, que em permetrà quedar-me més enllà de les 11 setmanes de feina amb l’OBC.

¿Enyora la seva etapa com a violinista?

No. Vaig tenir la sort de tocar amb orquestres a Londres, però la transició entre músic i director va arribar aviat. Em sento un privilegiat amb la meva feina. La pandèmia ha complicat els viatges, això ja no és tan agradable com abans, però avui més que mai apreciem el so d’una orquestra: compartir les emocions que desprèn la música és un autèntic privilegi.

¿Què ha canviat més en el món de la direcció?

La manera com treballes amb el grup ha canviat. Ara es treballa més en equip, en col·laboració, tot i que és cert que al final estàs sol al podi en el concert. El meu rol no consisteix a imposar idees, es tracta de suggerir, de convèncer els músics. És una mica el que passa amb els nens quan els eduques. És millor convertir alguna cosa en atractiva perquè el teu fill la faci que obligar-lo a fer una cosa que no vol. Al final en una orquestra tots hem d’estar al servei del compositor.

¿Pensa incloure òpera en l’OBC? És un bon coneixedor del gènere.

La dimensió lírica ha sigut important per a mi. Al cap i a la fi tots els instruments, sigui una flauta o un violí, intenten imitar la veu. Però ja ho veurem. El cert és que adoro el ‘bel canto’ però no em veurà dirigir Puccini. Prefereixo Wagner, Debussy, Poulenc, Mozart i Rameau i també el repertori contemporani, perquè té una riquesa meravellosa.

¿Quin ha sigut el moment més complicat en la seva carrera?

Quan vaig compatibilitzar la direcció a La Monnaie, l’òpera de Brussel·les, mentre tenia la meva família a Seattle i era jove. A nivell personal va ser dur. Em vaig penedir d’haver assumit tanta responsabilitat, perquè portar una casa d’òpera és un desafiament i em faltava experiència.

¿I el millor moment?

Aquells minuts que de vegades s’aconsegueixen de comunió total amb la música entre l’orquestra i el públic. Com a artista sents que et fons amb la música i desapareixes. Evidentment, dirigir la Filharmònica de Berlín va ser espectacular, però, insisteixo, el millor són aquells moments de veritable complicitat amb l’orquestra, amb aquesta compenetració que recorda la d’aquestes relacions en què no necessites parlar per entendre’t. És una cosa que arriba amb el temps. Durant els últims 15 anys he tingut la sort de treballar regularment amb orquestres com les de Seattle, Boston i la BBC Phil.

Notícies relacionades

Ludovic Morlot, nou director de l’OBC

Barcelona, capital de la innovació social

El seu contracte a Barcelona és per quatre anys. ¿N’hi haurà prou?

Quatre anys és molt poc, però espero que puguem seguir amb aquesta aventura més enllà. Simon Rattle em va advertir que el meu predecessor a Seattle havia estat gairebé 30 anys al càrrec i que jo en necessitaria almenys quatre perquè l’orquestra comencés a respondre als meus desitjos quant a estil i so. A Seattle, entre el sisè any i el vuitè vaig notar que la música sortia sense esforç.