Guillermo del Toro: «No hi ha cap criatura tan monstruosa com l’ésser humà»

¿Podem dir que ‘El callejón de las almas perdidas’ en certa manera encarna una desviació artística en la seva carrera però, alhora, està en perfecta sintonia amb la resta de la seva obra? 

En aquesta ocasió he utilitzat eines diferents per explicar la història però, a part d’això, diria que aquesta pel·lícula forma part del mateix univers que totes les altres que he fet. Com sempre, m’he servit de les imatges per construir una atmosfera densa, envoltant i semionírica i, així mateix, en realitat ‘El callejón de las almas perdidas’ parla del que parla tot el meu cine: que no hi ha cap criatura tan monstruosa com l’ésser humà. És la primera pel·lícula de la meva carrera en què no apareixen fantasmes, ni vampirs ni criatures mutants ni cap element sobrenatural i, malgrat això, està plena de monstres. 

I el problema de les persones monstruoses és que no sempre són conscients de ser-ho...

Exacte. El mal és consubstancial a nosaltres, forma part de la nostra naturalesa. De fet, les nostres possibilitats d’èxit, ja sigui econòmic o emocional, estan inexorablement vinculades a l’amenaça de violència física o emocional; és a dir, fins i tot el nostre desig de provocar el bé està mediatitzat pel nostre potencial per provocar el mal. I negar aquesta dualitat només ens converteix en persones pitjors. Jo crec que el cine de terror i el ‘film noir’ són gèneres essencials perquè ens recorden que hi ha alguna cosa genuïnament perversa al nostre interior. 

¿És casual que després de fer ‘La forma del agua’, potser la pel·lícula més tendra de la seva filmografia, hagi fet la que possiblement és la més fosca? 

Per mi cada nova pel·lícula és una reacció del que em demana el cos. ‘La forma del agua’ transmetia una melancolia i necessitat d’entendre l’altre, perquè la vaig fer en un moment de la meva vida en què explorar aquests sentiments em resultava urgent. ‘El callejón de las almas perdidas’, en canvi, és la meva reacció a un moment d’enorme ansietat, a una apocalipsi individual i col·lectiva. S’ha obert una esquerda enorme entre el que el món solia ser i allò en què s’ha convertit. I fa por.

És a dir, que és una pel·lícula ambientada en el passat però en realitat parla del present.

Una pel·lícula ‘noir’, igual que una de terror, en el fons sempre reflecteix les pulsions del present en què ha sigut creada. Vivim en un temps en què la veritat ja no importa, en què la realitat es confon amb la mentida narrativa. Acceptem de bon grat que se’ns enganyi, o potser seria més encertat dir que, en realitat, ens dediquem activament a enganyar-nos a nosaltres mateixos. Només prestem atenció a qui ens confirma el que volem creure, i això únicament fomenta el tribalisme i la divisió. I la idiotesa, per descomptat.

En aquest sentit, l’Stanton (Bradley Cooper) és un personatge molt de la nostra època. Es va obrint camí dient als altres just el que volen sentir, i això l’emparenta amb els polítics populistes i els ‘influencers’ actuals. 

I alhora hi ha una altra dimensió en ell, molt més tràgica i commovedora. És un ésser buit, un príncep sense reina, un home sense amor; un paio que al llarg de la pel·lícula topa amb successives oportunitats de ser feliç, però conscientment o inconscientment les ignora. En aquest sentit és un personatge molt paradigmàtic del cine negre, perquè encarna la cara tenebrosa del somni americà. 

Malgrat això, ‘El callejón de las almas perdidas’ sembla fugir d’algunes de les convencions narratives i formals del ‘noir’. ¿Va ser una decisió deliberada per part seva?

Sí, vaig mirar de no fer al·lusions directes al que podríem descriure, entre cometes, com «el gran cine negre», i de fet mentre la feia vaig pensar molt en el neorealisme, i també en el surrealisme de l’etapa mexicana de Luis Buñuel. Pel que fa al ‘noir’ la meva gran influència van ser les pel·lícules que Otto Preminger va rodar per als estudis Fox, títols com ‘Laura’ (1944) i ‘¿Ángel o diablo?’ (1945), que tenen un to pròxim al cine de terror; també d’altres realment brutals, com ‘Nacido para matar’ (1947), de Robert Wise, o ‘Demasiado tarde para lágrimas’ (1949), de Byron Haskin, que per mi exemplifiquen les connexions que existeixen entre el cine negre i la tragèdia grega pel que fa a l’itinerari dels seus protagonistes. El que els distingeix és que en la tragèdia grega l’home és destruït pels déus mentre que, en el ‘noir’, l’ésser humà és qui destrueix l’ésser humà.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘El callejón de las almas perdidas’ sembla representar un pas més en el procés de refinament estilístic que vostè ha anat experimentant des de ‘Cronos’ (1993). ¿És conscient d’aquesta evolució?

No penso sobre el meu treball en aquests termes, però és cert que miro de fer cada nova pel·lícula utilitzant eines diferents de les que he utilitzat anteriorment. Les que vaig requerir per dirigir ‘El espinazo del diablo’ (2001) són molt diferents de les que em van fer falta a ‘Hellboy’ (2008), i les que vaig utilitzar a ‘El laberinto del fauno’ (2006) no tenen gaire a veure amb les que em van servir a ‘Pacific Rim’ (2013). El que distingeix ‘El callejón de las almas perdidas’ crec que és la sobrietat de la seva posada en escena i, sobretot, la intrepidesa de la seva estructura narrativa: tot el metratge funciona com a llarg pròleg dels últims tres minuts de pel·lícula, com una rampa minuciosament dirigida cap a un final demolidor. Espero que els espectadors disfrutin lliscant-hi.