Crítica d’‘El método Williams’: un retrat desenfocat i esterilitzat

Tot i que és legítim preguntar-se per què una pel·lícula sobre dues de les millors tennistes de la història està completament construïda al voltant de la figura del seu pare, la resposta resulta evident: l’objectiu principal d’‘El método Williams’, produïda i protagonitzada per Will Smith, és donar-li a l’actor l’Oscar que fa dues dècades que persegueix. I és sobretot l’empatia que Smith sempre transmet el que atorga la major part de la seva eficàcia a aquesta història sobre com Richard Williams va modelar Venus i Serena com a tennistes i com a persones, malgrat la irritant tendència del personatge a pronunciar discursos suposadament motivadors. En tot cas, resulta lamentable que la pel·lícula no dediqui una mica més de metratge a les dues germanes i que, tot i que dura gairebé dues hores i mitja, no tingui temps ni per processar l’impacte que l’autoritat paterna va tenir sobre elles ni per detallar com es va anar perfeccionant el seu talent.

En el procés, ‘El método Williams’ no només minimitza els molts i (al seu dia) molt publicitats defectes del progenitor, sinó que, més concretament, justifica i fins i tot idealitza les qüestionables tàctiques que va utilitzar per portar les seves filles a la glòria –convé assenyalar que Venus, Serena i la seva germana Isha Price figuren entre els seus productors executius; en bona mesura són aquestes tendències hagiogràfiques les que impedeixen que la pel·lícula explori adequadament alguns dels temes més complexos que planteja, com per exemple què significa realment tenir èxit–; per tant, esdevé un ‘biopic’ perfectament ordinari, perfectament funcional i perfectament oblidable.