Sebastià Alzamora: «L’enverinament del meu gos em va portar a pensar en els comportaments malvats»

¿Vivim en una societat cada vegada més rabiosa? 

El segle XXI ja va començar rabiós, amb l’atac a les Torres Bessones, i des d’aleshores, en aquests 21 anys, no ha donat treva. I la pandèmia l’ha aguditzat més. Però al marge dels grans fets polítics, econòmics i mediàtics, que no s’han de menysprear perquè tenen influència en les vides individuals, tens la sensació que la gent del carrer està perdent el respecte pels altres, enorgullint-se d’actituds prepotents i insultants. Em sembla perillós.

¿Existeix vacuna contra aquesta ràbia generalitzada? 

M’agradaria poder dir que amb l’educació, l’art, la música, la literatura, però no és així, perquè veus persones cultes i ben educades que es deixen anar igualment i fins i tot amb més mala intenció. No ho sé. La idea il·lustrada que la cultura ens havia de salvar s’ha demostrat que no és certa. Però tampoc dic que estiguem arribant al final de la civilització, ¿eh? La llavor de la ràbia és al nostre interior. Tinc l’esperança que sigui un període transitori, però veient la història de la humanitat no hi ha gaires motius per esperar-ho.

Al narrador, d’uns 50 anys, un jove que se li creua amb un patinet li crida: ‘¡Aparta, vell!’. ¿La gent ha perdut els valors? 

És una escena real. Al meu pare, de 81 anys, li ha passat diverses vegades i això que viu en un poble. Però també a mi em criden ‘vell’. És un exemple de com ens tractem uns als altres. Amb la voluntat d’intimidar, d’anar trepitjant fort i ‘aparteu-vos que vinc’. No sé si ve de la falta de valors. Som animals que aprenem molt per imitació i molts comportaments es transmeten dins de les cases, a l’escola no fan miracles. 

¿En tenen part de culpa les xarxes socials?

Les xarxes han obert les comportes de la porqueria. No les vull demonitzar perquè en soc usuari i hi trobo coses interessants, però funcionen sense filtres i sovint la gent s’empara en l’anonimat per insultar. Sempre s’ha dit que la gent en part va al futbol per desfogar-se cridant i insultant. Però el protagonista fa com jo, jutja poc la gent i es queixa poc. Crec que tothom està contínuament queixant-se com per donar-se importància.

El narrador no sent desitjos de venjar-se quan la seva gossa mor enverinada.  

No s’exalta perquè no surt del seu estupor. Té una vida anodina i en tres dies li passen moltes coses feridores que no s’espera. 

Cert, la de la gossa no és l’única mort en una novel·la. D’allà pensaments com que «la vida consisteix en veure’ns morir els uns als altres» i adonar-se que als 50 no li queda suficient vida per fer tot el que vol.  

És una constatació, no un drama. Com quan estàs de vacances i dius que faràs moltes coses i quan acaben no n’has fet cap. I tracto la mort, però sense dramatisme ni tristesa. És un tema en el qual penso sempre, no hi ha dia en què no em vingui la mort al pensament. La meva mare va morir fa tres mesos, va ser una pèrdua tremenda que t’hi enfronta cara a cara i prens consciència que això va així. Forma part del misteri de la vida, no té explicació. I segurament està bé que sigui així. 

El lector sent l’olor de la tragèdia. 

Vaig voler que des del principi de la novel·la flotés latent la sensació que alguna cosa dolenta passarà. Les morts del llibre són violentes i absurdes. La violència dels animals és explicable, per defensar el seu espai..., però la dels humans generalment és absurda i no té sentit, té a veure amb la voluntat de poder.

La Bellavista de la novel·la és fictícia, però podria ser la seva Mallorca natal o qualsevol localitat de turisme de ‘botellon’. 

Sí, em baso en referents mallorquins, però podria ser Lloret, Platja d’Aro... qualsevol d’aquests llocs que concentren persones de procedències molt diverses, on se superposen les realitats. Abans de ser llocs turístics aquests llocs ja existien. Per això trobes contrastos com grans centres comercials o un gran aeroport al costat d’un pastor amb les seves ovelles. 

I d’un semiocult polvorí subterrani de la Guerra Civil...

És impressionant. És a prop de la badia de Palma. Des d’allà es controlava l’entrada d’avions republicans amb antiaeris i guardaven la munició. És com una baixada a l’infern, construït com la màxima expressió de la ràbia que és la guerra. També és un lloc al qual els caçadors porten els gossos que han matat perquè ja no els serveixen. Un lloc macabre. Aquesta imatge sintetitzava el sentit de tota la història, tant el que li passa al narrador com a la societat. 

Al narrador l’envolta un elenc de secundaris que poca cosa tenen a veure amb el turisme.  

Volia mostrar que als llocs turístics amb l’etiqueta de massificats i degradats, també hi viu gent tot l’any, jubilats, pares amb fills que van a l’escola, gent amb negocis... I on hi ha presència humana hi ha conflicte, però també coses lluminoses, com l’ajuda que rep el narrador quan la necessita. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Entre els seus amics hi ha una parella de serbis que tenen un restaurant. El marit veu a les notícies els catalans independentistes i els anomena ‘escòria’ perquè «gent així van enfonsar Sèrbia». 

És el que situa la novel·la a l’estiu del 2019, amb els presos polítics esperant la sentència del procés. La convivència de persones molt diferents es manifesta amb punts de vista ideològics diferents, que en política poden semblar línies vermelles i artificials i que generen conflictes, però que des de la convivència quotidiana pot tenir una importància relativa. Per al serbi, un líder independentista és una cosa nefasta per definició, però el protagonista, que és el seu amic, opina el contrari.