Disney, el geni de l’animació que es va nodrir del rococó francès

Com va escriure el diari novaiorquès llavors, amb aquella donació Walt Disney es va unir «als immortals». I tot i que des d’aleshores l’interrogant sobre si la creació és art segueix sense estar resolt per a uns quants, i la figura icònica i alhora amorfa de Disney flueix entre definicions d’artista, emprenedor i ‘entertainer’, no hi ha dubtes per al Metropolitan. Molt després que el MoMA als anys 30 i el Whitney als 80 dediquessin exposicions al pare de Mickey Mouse, per primera vegada en la seva història el Met s’ha decidit amb la seva pròpia mostra: ‘Inspirant Walt Disney: l’animació de les arts decoratives franceses’, oberta a l’enciclopèdic temple de l’art fins al 6 de març.

L’exposició posa el focus en la fascinació personal que tenia per França i per la cultura francesa Disney, que va ser per primera vegada a París el 1918 amb tot just 17 anys per conduir una ambulància després de la Primera Guerra Mundial i va tornar-hi amb la seva família el 1935 i es va emportar a Los Angeles 300 llibres il·lustrats que es convertirien, abans d’internet, en la biblioteca i arxiu documental de l’estudi que va fundar amb el seu germà Roy el 1923.

Primer de tot, no obstant, l’exposició explora com els artistes de l’estudi d’animació van tenir en l’art del segle XVIII font d’influència i inspiració, posant en un dinàmic diàleg 60 peces del Met (i prestades) amb 150 de l’estudi. I queda manifest com els artistes de Disney han begut del rococó francès, aquell moviment que va donar resposta al barroc amb ornamentació, paleta pastel, asimetria dinàmica, sentit del moviment i ironia i alegria; com es van imbuir també de l’art medieval i de l’estil primerenc dels Països Baixos per a ‘La bella dorment’ o de l’arquitectura del renéixer gòtic per a la ‘Ventafocs’.

En l’exposició apareixen al costat d’imatges i cèl·lules de pel·lícules o dels curts del 1931 i 1934, que van ser els primers a animar objectes, les delicades porcellanes de Sèvres i Meissen, els rellotges d’André-Charles Boulle, canelobres, mobles...

I s’aprèn. El vestuari que es va dissenyar per a ‘La bella i la bèstia’, per exemple, no va seguir els models de l’època no només perquè resultés massa complicat d’animar (una cosa que ara permetrien les tècniques d’ordinador), sinó perquè els executius de Disney pensaven que el públic no s’identificaria amb perruques i encaixos i un estil massa efeminat.

I no va ser només Disney un potenciador del rosa. El color va ser excepcionalment popular en el rococó, impulsat per Madame de Pompadour, amant de Lluís XV i patrona de les arts. I ja fa segles Jean-Baptiste Marie Pierre, principal pintor del rei, expressava la seva frustració amb artistes que tornaven de preparar-se a Itàlia «amb color i vigor, que perden a poc a poc, emportats per la necessitat d’acontentar una nació que ho vol tot de color de rosa».

Geni creatiu del segle XX

«No és un exercici de promoció», assegura sobre l’exposició en una entrevista telefònica Wolf Burchard, el seu comissari. Ell va tenir la idea de la mostra fa cinc anys, quan estava al Regne Unit. Es va adonar que els llibres i exposicions fets fins aleshores de Disney estaven fets per historiadors de cine i no d’art, i va pensar «que el material es beneficiaria de ser vist des d’aquesta perspectiva històrica d’art». La va plantejar inicialment a la Col·lecció Wallace de Londres (que col·labora en l’organització i acollirà l’exposició de l’abril a l’octubre) i després, a l’arribar al Met, la va acabar proposant i muntant a Nova York.

«Si segueixes la línia argumental que cap museu seriós hauria de fer una exposició dedicada a Disney això representaria ignorar un dels fenòmens més influents del segle XX», raona també Burchard, especialista en les arts decoratives dels segles XVII i XVIII, que defineix Disney com «un dels grans genis creatius del segle XX i es pot dir que un dels artistes més influents del segle XX i que ha produït mai els Estats Units».

El comissari posa èmfasi també que «no és una exposició sobre Walt Disney la companyia i ni tan sols sobre l’home, sinó sobre els artistes» que feia servir l’estudi. I el cert és que al Met es pot veure, per exemple, el treball de Mary Blair, la dona que va ser la força motriu darrere de l’estil visual de ‘La Ventafocs’; el d’Eyvind Earle, l’estilista de ‘La bella dorment’ que emulava l’estil de Jan van Eyck o l’escala cinematogràfica dels tapissos; el de Glen Keane, fonamental per a la imatge de ‘La bella i la bèstia’, tres de les cintes fonamentals en el recorregut de la mostra.

Els grans tallers

Hi ha més noms propis sense els quals Disney no seria Disney: Bianca Majolie, Mel Shaw, Kay Nielsen... I precisament el gran nombre d’artistes que treballaven en l’animació crea un altre paral·lelisme amb aquestes arts decoratives europees. Separats per dos segles, els artistes, artesans i animadors compartien una ambició: insuflar vida, personalitat i encant a objectes inanimats, però més enllà del que es veu tots dos funcionaven amb pràctiques similars.

«A principis del segle XVIII a Europa als grans tallers de porcellana francesos i alemanys es van crear i es van desenvolupar jerarquies, s’identificava talent... I el mateix succeeix amb l’animació dibuixada a mà», explica Burchard, que també en aquest funcionament troba un argument per qüestionar els que posen en dubte que sigui apropiat que Disney estigui ara al Met. «No necessàriament en diríem des del nostre punt de vista del 2022 artistes a la gent que va fer aquest altre art que s’exhibeix a la mostra, la porcellana, els mobles... En diríem artesans, ceramistes, moblistes... Al final, no importa; el que van produir són poderoses i inspiradores obres d’art». 

Aplaudiment i crítica

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Són molts els que coincideixen amb Burchard i el Met. En articles sobre l’exposició s’han pogut llegir qualificatius com «fascinant» i «magnífica». Un matí recent la recorrien visitants d’edats d’allò més diverses, parant-se i observant atentament peces que potser de cap altra manera no haurien tingut el seu temps en una visita a l’inabastable museu.

També hi ha hagut crítiques negatives. A ‘The New York Times’ Max Lakin s’ha plantejat «si una gran institució dedicant programació a un gegant corporatiu multimilionari és el que millor serveix el públic». I més dur encara ha sigut a ‘The Wall Street Journal’ Eric Gibson, que creu que l’exposició «assenyala la problemàtica nova direcció que ha pres el museu», que, amb la mostra, segons la seva opinió, «trenca amb el seu passat il·lustre i el posa al camí d’un futur indigne». «És un altre exemple del projecte del postmodernisme d’erradicar totes les jerarquies, distincions i paràmetres establint falses equivalències entre oposats», escriu.