Crítica d’‘Una costilla sobre la mesa: padre’, d’Angélica Liddell: funeral incestuós

S’apaguen els llums i escoltem la molt andalusa ‘Los campanilleros’. Pensem per un moment que l’elegia a la mort del seu pare seguirà l’estructura d’‘Una costilla sobre la mesa: madre’, ritual de folklore fantasmagòric que vam veure a Girona el 2019. Però no, en aquesta segona part del díptic creat després de la mort dels seus progenitors, esdevingut el 2018, Angélica Lliddell ha tret el seu vessant més místic i filosòfic, es rebolca visceral en les tensions familiars de la mitologia cristiana mentre cita l’estètica de Hegel i les teories més recargolades sobre el masoquisme que proposa Deleuze.

A l’aixecar-se el teló, la directora espanyola amb més projecció internacional sacseja el seu fidel públic madrileny amb un dels seus hiperbòlics monòlegs saturats d’imatges herètiques. Davant d’ella, tapat amb un llençol, el figurat cadàver del seu pare que després es descobreix com un nen de cos viu. La filla desconsolada per la pèrdua es transforma en l’amorosa mare que mai va arribar a concebre. L’autoficció torna a ser la base d’un conjunt d’imatges pertorbadores que penetren en el subconscient.

Camí d’espines

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Irromp un cor de gràcies amb cossos no normatius, i poc després apareix un Jesucrist de vint-i-un botó que interpreta el director de cine Óliver Laxe. La seva relació amb les cinc obeses maries dona per a un llarg i iracund monòleg saltat de fragments de Vivaldi. Crida el fill contra l’amor aclaparador i castrador de la mare. Afecte, dolor, violència; el paisatge pintat no és un camí de roses sinó més aviat d’espines.

Quan l’espectacle arriba a la seva part central, la incomoditat i la sorpresa ja governen la platea. No hi ha argument ni estructura aristotèlica en la qual albergar-se, només un embolicat conjunt de digressions visuals en la incestuosa relació entre Eros i Tànatos. Davant el gegantesc quadro de la Verge de l’Anunciació de Messina, la Liddell fa aparèixer el seu pare despullat i invàlid, comparteixen anècdotes que semblen reals mentre retrata amb bipolaritat la difícil relació entre malalt i cuidador, entre la ira sàdica que provoca la decrepitud i l’abnegació masoquista de qui acompanya fins a la mort. L’escena recorda una de les millors obres de Castellucci, ‘Sobre el concepte del rostre en el fill de Déu’, però aquí és el pare qui neteja els excrements a la filla. L’’in crescendo’ escatològic inclou micció en directe i la ingestió de la terra que tot ho iguala. S’arriba així al quadro vivent final que sacseja totes les metàfores de bellesa i horror que ningú com la Liddell sap combinar.