Roberto Saviano: «No viure per por de perdre la vida és insuportable. No puc continuar així»

Espera el periodista i escriptor napolità que l’ajudi ‘Todavía estoy vivo’ (Reservoir Books), la seva autobiografia en còmic acabada de publicar, dibuixada per l’israelià Asaf Hanuka (1974), coautor del premiat documental animat ‘Vals amb Bashir’. «Ell aporta el realisme i el deliri que necessitava per explicar en imatges el desastre que he viscut. Jo no hauria pogut fer-ho amb un text literari. El còmic m’ha permès mantenir la distància amb la meva pròpia història». 

«Tenia 26 anys quan va passar tot. Ara en tinc 42», continua Saviano (Nàpols, 1979), que des d’aleshores ha venut 10 milions d’exemplars de ‘Gomorra’, portat al cine per Matteo Garrone i també convertida en sèrie televisiva. «I en tots aquests anys el que m’ha provocat un estrès continu ha sigut haver de justificar-me pel fet d’estar viu. Sentir una pregunta terrible de persones ingènues: ‘Si ets en l’objectiu de la Màfia, ¿com és que encara ets viu? ¿Per què no has mort?’. Potser per la protecció policial tan forta, per l’atenció mediàtica... Però raonar així significa donar-los el poder a ells, que estàs viu perquè t’ho han concedit. Però no és així. Per ara soc viu. Ho dic al còmic. Perquè podria no estar-ho, podria estar suspès entre la vida i la mort. No estic viu i no estic mort». 

Revela al còmic records lluminosos, com quan de nen jugava al Subbuteo amb el seu germà petit, l’afecte de la seva mare o com el seu pare el muntava a la cistella de la bici i passejaven. «Aquesta escena Asaf va saber unir-la amb com em sentia jo, dibuixant-me com un goril·la en una gàbia», il·lustra. Però també evoca com el van amenaçar d’explosionar un cotxe bomba al seu pas, d’enviar-li «un panettone» explosiu, de disparar-li en un acte públic o al bany d’una gasolinera. L’èxit internacional de ‘Gomorra’ i el fet que la Màfia decidís no fer d’ell un màrtir van ajudar que no es materialitzessin.  

En algun moment, admet que ha sigut «ingenu»: «Vaig tenir l’esperança que algú em pogués salvar, que hi hagués un govern, una mà, que em digués ‘jo m’ocupo de tot i a poc a poc tindràs una vida normal’. Però això significaria caure en aquest xantatge de tenir una vida normal a canvi de guardar silenci. Ara ho desitjo, abans no». Potser perquè hi va haver moments que el van marcar, com quan de nen, el 1991, la Màfia va matar el rector Peppe Diana per escriure un manifest on deia «No callaré».

Saviano tampoc ha callat mai. No ha deixat d’escriure i denunciar: ‘El contrari de la mort’, ‘La bellesa i l’infern’, ‘La banda de los niños’, ‘ZeroZeroZero’… En aquest últim (també convertit en sèrie), «tractava del narcocapitalisme a Mèxic, que viu una anarcodictadura», explica. «Maten tants periodistes pel silenci de la societat occidental. I perquè no hi ha pel·lícules o documentals d’impacte sobre aquests periodistes assassinats, potser perquè no són nord-americans. L’opinió pública avui no es preocupa gaire si maten un periodista i els criminals ho saben», lamenta després de recordar altres reporters assassinats a Europa, on «hi ha una guerra» que vol explicar. «Ningú s’escandalitza que matessin un periodista, Peter de Vries, al centre d’Amsterdam, o a Eslovàquia, Ján Kuciak, o Daphne Caruana a Malta... L’opinió pública veu normal que visquis amb protecció i vigilància. L’any passat van condemnar un capo per les amenaces que vaig rebre. Vaig pensar que hi hauria molta reacció internacional i que dirien: ‘La paraula fa por al crim organitzat’, però només hi va haver alguns articulets sobre això. La gent s’hi ha acostumat. Europa s’omple de màfies i qui ho revela sap que s’omplirà de fang, de denúncies i tindrà una vida de merda». 

Davant tanta impunitat, sent també que «és impossible canviar les coses». «Les màfies m’han ajudat a entendre el capitalisme perquè el capitalisme té una vocació mafiosa. Per exemple, amb els papers de Panamà hi havia diners de la reina Isabel, però també del padrí de la màfia mexicana Quintero. Demostra la vocació criminal del sistema. Londres és avui la capital mundial del blanqueig. Després Andorra, Luxemburg, Liechtenstein, Gibraltar, Mònaco, Xipre, Malta, Holanda..., que intenten atraure tots els diners criminals possibles. ¿Per què els intel·lectuals no debaten sobre això? ¿I com és que un venedor de fruita paga un 60% en impostos i un milionari només un 5%? Les màfies ho saben i defensen estar en l’avantguarda econòmica morint i matant. Saben que se’ls trairà i detindrà, però també que mentre estiguin al comandament són els més poderosos». 

Continua parlant sobre el tràfic de drogues. «Durant la covid les organitzacions criminals han començat a repartir al 300% l’heroïna perquè en el confinament la gent que la volia estava tancada a casa. ¿Com no es debat sobre això? Es diu que els talibans són islamistes i enemics de les dones, però també són narcotraficants que es financen amb l’heroïna. Abans venia de Laos, Tailàndia o Vietnam, avui les dues centrals són l’Afganistan i Birmània. ¿Per què ningú parla que el mercat de la droga es pot comparar al del petroli? O sobre la droga legal antidolor: l’epidèmia d’oxicodona ha causat 400.000 morts. La droga és el negoci de les màfies. Espanya és la porta de la droga a Europa i no he sentit encara un primer ministre denunciant o denunciat. No és veritat que la màfia sigui només un problema italià». I es congratula Saviano, després de llegir ‘Fariña’, investigació de Nacho Carretero sobre el narcotràfic a Galícia, de com ‘Gomorra’ ha servit per explicar aquest món. 

L’assetjament dels ‘haters’

Notícies relacionades

Roberto Saviano: "Amb 'Gomorra' em vaig suïcidar"

Roberto Saviano: «Espanya hauria de tenir por d'Itàlia»

En aquesta autobiografia reflecteix en vinyetes com l’assetgen els ‘haters’ dins les xarxes i fora. Gent que l’acusa que només li interessen els diners, d’anar de festa en festa o disfrutar d’un àtic a Nova York. «Hi ha ‘haters’ organitzats políticament, altres que m’odien per antipatia. Dec tenir un doble que va a les festes al meu lloc i que té un Ferrari. ¡Tant de bo! –somriu amb amargor–. De nen volia una vida com la de Hemingway. M’hauria encantat tenir una vida de luxes. En canvi, visc tancat a casa, he de canviar el cognom si viatjo, em camuflo quan surto... Vaig deixar de llegir-los i de contestar-los i escoltar-los perquè diuen xorrades i utilitzen la difamació per cobrir-me de fang». 

Saviano, que revela que està treballant en una pel·lícula d’animació, cita Frank Miller, Andrea Pazienza, Will Eisner, Art Spiegelman o Marjane Satrapi, a més de Hanuka i el seu germà Tomer, com els seus referents del còmic. «Però també m’han format Mickey Mouse, la ‘Ilíada’ o ‘El Príncep’, de Maquiavelo», afegeix qui al llibre ensenya la seva «ferida», es pregunta quan podrà per fi permetre’s plorar i treure’s l’armadura amb què el dibuixa Hanuka en una vinyeta. «Sento molta culpa perquè no ho he aconseguit encara. Em pregunto, ¿és per narcisisme, egocentrisme? ¿Per què continuar vivint aquesta vida infeliç, per què no renunciar-hi? Després vaig entendre que perquè m’he aferrat a la ‘vendetta’, però no només de la Camorra sinó dels polítics: tinc denúncies per difamació de Matteo Salvini i Georgia Meloni, líders de la dreta d’Itàlia. És la venjança de poder dir ‘com més ho heu intentat més m’hi he resistit i continuo parlant’». També perquè, per a ell, «resistir significa continuar mantenint-me amb vida, seguir endavant. Com deia a ‘Papillon’ el progagonista a l’escapar-se de l’illa del Diable: ‘¡Maleïts bastards, encara estic viu!’».