‘Belfast’: el conflicte irlandès des dels ulls d’un nen

El nen era Kenneth Branagh, el prestigiós actor i director, fanàtic de Shakespeare, que després d’una prolífica carrera a un costat i l’altre de la càmera va decidir que era el moment d'explicar la seva pròpia història per a, d’alguna manera, exorcitzar els fantasmes del passat i honrar tota una comunitat que es va veure esquitxada durant anys pels enfrontaments entre catòlics i protestants.  

El resultat és ‘Belfast’, un drama en blanc i negre sobre els inicis del conflicte d’Irlanda del Nord, explicat des dels ulls d’un nen i que s’ha convertit en una de les favorites per als pròxims Oscars.

«M’ha portat cinquanta anys trobar la manera correcta d’escriure sobre això, de trobar el to que volia», explica Kenneth Branagh. «Per a mi era important que qualsevol pogués sentir-s’hi identificat, per això en realitat és una història sobre la pèrdua de la innocència, la d’aquest nen i la de la pròpia Belfast». 

Branagh es va asseure a escriure la pel·lícula durant el primer confinament de la pandèmia el 2020. Es va adonar que hi havia certs paral·lelismes amb la situació que estàvem travessant. Sentir-se tancat, asfixiat per les circumstàncies, amb por del que podria passar. I, alhora, la família protagonista havia de prendre una decisió vital, quedar-se o anar-se’n, com va passar amb gran part de la població d’aquell moment. 

Buscant una manera de descriure l’enfocament de la seva història, Branagh va quedar impactat per la forma que va utilitzar Pedro Almodóvar per definir la seva pel·lícula ‘Dolor y gloria’. «Ell l’anomena autoficció, és a dir, una pel·lícula basada en la seva pròpia vida, però convertida en ficció fins a cert punt, i això és precisament el que jo he intentat fer aquí. L’he escrit des de la perspectiva d’un noi que és una versió de mi i tota la pel·lícula passa pel seu filtre, el del cap d’un nen de nou anys». 

Buddy (Jude Hill) adora els ‘westerns’, i d’alguna manera, tot el que passa al seu voltant sembla l’escenari d’una pel·lícula de l’Oest. Així ho veu ell, com un enfrontament entre dolents i bons. Enmig de tot això, la seva família. El seu germà gran, Will (Lewis McAskie), la seva mare (Catriona Balfe), el seu pare (Jamie Dorman) i els seus avis (Judi Dench i Ciarán Hinds). 

El centre del relat

Per al director resultava fonamental trobar el nen que interpretés Buddy, perquè és el centre absolut del relat. Tenia diversos referents sobre això, ‘Esperanza y gloria’, de John Boorman, ‘L’imperi del Sol’, de Steven Spielberg i ‘Adiós, muchachos’, de Louis Malle. També era important que, d’alguna manera, bona part del repartiment tingués sang irlandesa perquè pogués dotar d’autenticitat el que volia explicar. Catriona Balfe va créixer a prop de la frontera, Jamie Dorman és dels afores de Belfast i Ciarán Hinds es va criar a menys de dos quilòmetres d’on Branagh vivia. Quant a Judi Dench, com ell mateix afirma, aquest requisit era el de menys perquè és la seva actriu fetitxe i ha treballat amb ella en nombroses ocasions, tant en teatre com en cine. 

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

¿I per què el blanc i negre? «Sempre m’ha agradat, sobretot el que jo anomeno el ‘blanc i negre de Hollywood’, una textura vellutada, sedosa i setinada amb què tot semblava més glamurós. Era el contrast ideal per a aquesta història entre la realitat i la imaginació i així aconseguia un tractament poètic des d’un efecte molt realista». 

Quant a la música, la banda sonora de ‘Belfast’ es troba formada per temes de Van Morrison, vuit en total del seu repertori més una cançó inèdita escrita per a la pel·lícula. «És una llegenda de Belfast. Havíem tingut el gran Ruby Murray, però Van va ser pioner i ha arribat a l’estatus d’atemporal. Sempre s’ha definit com un ‘noi de carrer’, i això connecta a la perfecció amb la pel·lícula, amb aquests nens que forgen el seu caràcter a les voreres».