Crítica de ‘Belfast’: catòlics i protestants en clau suau, gairebé complaent

Kenneth Branagh és molt productiu com a director. L’any passat va rodar ‘Belfast’ i ‘Muerte en el Nilo’. La segona és una nova adaptació d’Agatha Christie amb Branagh en el paper d’Hercule Poirot: un encàrrec exitós per lluir-se més com actor que com a director. La primera és el contrari: un projecte personal i autobiogràfic rodat en un lluminós blanc i negre, sense Branagh en el repartiment i amb un nen com a protagonista absolut. Buddy és el director, nascut a Belfast el 1960, quan era petit. L’acció del film transcorre a la ciutat irlandesa nou anys després. D’una banda, és el retrat d’un barri, d’un carrer. De l’altra, contempla les disputes violentes entre catòlics i protestants. La família del Buddy és protestant i conciliadora, però al carrer viuen diverses famílies catòliques. I els protestants més violents sembren el terror.

La mirada de Branagh no és virulenta. En absolut. De vegades resulta, fins i tot, massa complaent. Les cançons de Van Morrison suavitzen alguns moments i ens remunten a aquesta època. El relat plasma els sermons a l’església, la violència per causes religioses i el que el Buddy veu al cine, el teatre i la televisió. A casa, davant el televisor, films i sèries en blanc i negre. Però quan va al cine, el descobriment: les imatges en exultant color de Raquel Welch a ‘Fa un milió d’anys’. És el retrat gens amarg d’una infància envoltada de carinyo –la mare, el pare absent però comprensiu i els avis que encarnen Judy Dench i Ciarán Hinds– que s’imposa sobre la violència irracional.