San Remo, Benidorm i l’ensurt de Tanxunguerias

El festival de San Remo ens marca el camí. La històrica cita de la cançó melòdica italiana, nascuda el 1951, va ser la inspiració del llavors alcalde de Benidorm, Pedro Zaragoza Orts, per organitzar, el 1959, un certamen musical que, a la fi, servís per promocionar la localitat costanera com a destinació turística internacional. La iniciativa, per descomptat, va ser un èxit excepcional, ja que per l’escenari del Manila Park, conegut després com a Auditori Las Palmeras, hi van passar emergents figures de la cançó lleugera espanyola com Raphael, Julio Iglesias, Bruno Lomas i Duo Dinámico, tot i que entrats els 70 va anar caient en una trista i inexorable decadència, fins a la seva silenciosa desaparició el 2006.

Avui, sis dècades després d’aquella primera edició en què es va emportar el primer premi la formidable ‘Un telegrama’, de la xilena Monna Bell, el festival de San Remo ha tornat a ser el mirall en què Ràdio Televisió Espanyola pretén reflectir-se a l’hora d’escollir el seu candidat per participar a Eurovisió i revertir la trista dinàmica de les últimes dècades. Si San Remo ha sigut, en el seu origen i després, a partir del 2011, la plataforma de selecció i llançament del representant italià a Eurovisió, idèntica funció adquireix ara el Benidorm Fest, reencarnació del vetust certamen patri del qual ha de sortir, aquest dissabte, el contendent de RTVE a la cita eurovisiva de Torí.

Els responsables de l’ens públic volien que Espanya es reenganxés a Eurovisió després de llargs anys de fallida presència d’exconcursants d’‘Operación triunfo’ i satèl·lits, per no parlar de perilloses aproximacions al friquisme paròdic com Rodolfo Chikilicuatre. El 2021 es va tocar fons després que, amb només 6 punts en la final, el mel·liflu Blas Cantó finalitzés en 24a i antepenúltima posició (¡i la 12a ocasió de les últimes 16 edicions en què Espanya quedava per sota del lloc 20è!), fet que va despertar una sensació d’oprobi nacional que va obligar RTVE a admetre que fins aquí havíem arribat i que calia fer alguna cosa per retornar Espanya al lloc que, com a il·lustre ‘big five’ del festival, mai hauria d’haver abandonat.

Inesperada emoció final

Un dolorós contrast amb l’apoteòsica actuació, amanida amb pirotècnica i torsos tatuats, de Måneskin i la irresistible potència rock de la seva cançó ‘Zitti i buoni’. Qui sembra vents cull tempestats, i, en fi, d’aquella ignomínia sorgeix el lleu raig de llum celestial que hem pogut veure aquesta nit, al seu primer capítol, al Palau L’Illa de la ciutat de vacances alacantina. Sense tornar-se bojos, això, escoltin, ja comença a ser una altra cosa. I, a sobre, amb inesperada emoció a causa de l’estrany vot del jurat professional, que va deixar fora de la final les grans favorites, Tanxungueiras. Havia d’arribar el poble pla a deixar les coses al seu lloc.

A les 22.40, amb puntualitat necessàriament europea, va començar la gala, presentada per Màxim Huerta, Alaska i Inés Hernand. «És el festival que tots estàvem esperant», va exclamar l’exministre de Cultura, estranyament sobreactuat. La gala, per si mateixa, no va tenir gaire història: els set participants (Varry Brava, Azúcar Moreno, Blanca Paloma, Unique, Tanxungueiras i Chanel, per aquest ordre) es van presentar al públic abans de les seves respectives actuacions, sense sorpreses ni fallades ressenyables. Tot en ordre, ràpid, amb una realització sense ostentacions però correcta, sense gairebé pauses, tan sols uns inconnexos diàlegs sense gràcia entre el trio de presentadors a tall d’enllaç entre cançó i cançó.

Salvador Sobral, fora de guió

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

En tot just 40 minuts s’havien ventilat les sis actuacions, i es donava pas al sempre emocionant moment de les votacions, prèvia actuació, a tall d’artista convidat, de Salvador Sobral, guanyador a Eurovisió-2017. «Vaig amb les gallegues, visca les gallegues», va cridar el formidable músic portuguès, en un comentari fora de guió que, sens dubte, va descol·locar els presentadors.

Sobral anava amb les gallegues, sí, però el jurat professional no. Sumat el conjunt de vots, que suposava el 50% del total, passaven a la final Chanel, Azúcar Moreno, Blanca Paloma i Varry Brava. Quedaven fora Tanxungueiras i el seu tribal ‘Terra’, cosa que va provocar l’esbroncada del públic assistent en directe a la gala. El vot demoscòpic, o el que és el mateix, 350 persones escollides «de manera conscienciosa a tall de mostra de la població espanyola», que representava el 25% del total, va començar a posar les coses al seu lloc. I, finalment, el vot obert del públic, que sumava el 25% restant, va alleujar la nombrosa legió de fans del trio gallec permetent el seu accés a la final de dissabte amb 93 vots, per darrere dels 110 de la sorprenent Chanel, amb el ‘perreo’ del seu vibrant ‘SloMo’, «‘ready p’ romper cadera, romper corazone’»,  i davant dels 79 de ‘Secreto de agua’, de Blanca Paloma, i la seva poètica intensitat new age, i els 74 del rutilant homenatge disc a la Carrà de ‘Raffaella’, de Varry Brava. Fora quedaven, sense discussió possible, Azúcar Moreno i Unique, convidats de pedra, malgrat la seva bona voluntat, a una festa amb lluents i variades propostes musicals que tindrà la seva segona semifinal dijous a la nit a la mateixa hora: les 22.40 hores.