Segona Guerra Mundial

Les jueves que van desafiar els nazis

L’assaig ‘Hijas de la Resistencia’, de Judy Batalion, rescata de l’oblit les dones de Polònia que van lluitar contra Hitler trencant el mite de la passivitat jueva davant l’Holocaust

Al gueto de Varsòvia, de cabells rossíssims recollits en trenes i brillants ulls blaus, la jove jueva Niuta Teitelbaum semblava ingènua i innocent. Un dia va entrar decidida a l’oficina d’un alt oficial de la Gestapo i li va disparar a sang freda. No seria l’únic. A un altre li va clavar un tret al llit de casa seva. Amb l’aparença d’una grangera polonesa i fingida vergonya va entabanar també uns guàrdies nazis demanant-los xiuxiuejant parlar amb cert oficial d’un «assumpte personal», donant a entendre que l’havia deixat embarassada. Una vegada al seu despatx, va treure una pistola amb silenciador i li va disparar un tret al cap. Després, va sortir tranquil·la i somrient. Va matar també dos agents nazis més i va ferir un tercer, que va ser traslladat a l’hospital: disfressada de doctora, va entrar a la seva habitació i aquest cop no va perdonar, i es va carregar, a més, el guàrdia. No és estrany que amb aquest historial fos un dels assassins més buscats per la Gestapo, que l’anomenava «la petita Wanda amb trenes». Ella s’autodenominava «botxí». Va ser perseguida, torturada i executada. Pertanyia al grup comunista Espàrtac. Tenia 25 anys i és una de les oblidades dones poloneses jueves que la historiadora de l’art i còmica Judy Batalion, neta d’una supervivent de l’Holocaust, rescata en l’assaig ‘Hijas de la Resistencia’ (Seix Barral).

Batalion, nascuda al Canadà i formada a Harvard, aplega nombroses històries que trenquen el «mite pervers de la passivitat dels jueus», que es van deixar conduir sense resistència a la mort. «Tot i que els meus propis avis van sobreviure, jo mateixa he cregut sempre en aquesta idea de passivitat. Però vaig descobrir aquestes dones jueves actives, enfurismades, que explotaven de ràbia, que es disfressaven, que feien funcionar impremtes clandestines, saltaven de trens en marxa, posaven bombes als vagons, ocultaven pistoles en barres de pa, compraven armes als cementiris als traficants i disparaven a nazis al cap», relata per videoconferència des de Nova York.

Van lluitar i es van rebel·lar

«Sempre ens havia arribat el relat de la tristesa i la passivitat dels jueus. Però, en realitat, als 90 guetos d’Europa de l’Est hi va haver unitats clandestines de resistència i, allà, dones que van lluitar i es van rebel·lar, que van participar en xarxes de rescat i en forces partisanes i van ajudar en el rescat de 20.000 persones dels guetos», afegeix.

Batalion vivia fa 15 anys a Londres. «Pensava molt en la meva identitat jueva i en el llegat emocional de l’Holocaust, com el trauma passa de generació en generació. En si jo era com era pel rerefons familiar de la meva àvia», el seu ‘bobeh’, que va acabar al gulag soviètic, a Sibèria, explica. Pensava escriure una obra teatral sobre dones, en especial sobre Hannah Senesh, una jove jueva hongaresa que després d’arribar a l’actual Israel va tornar a l’Europa ocupada pels nazis unint-se als aliats. I buscant informació a la Biblioteca Britànica va trobar un llibre en ídix publicat a Nova York el 1946, ‘Dones als guetos’. Va començar a estirar un fil que es va convertir en 12 anys d’investigació enfocada «sota un prisma femení». Ara treballa en el guió per convertir ‘Hijas de la Resistencia’ en una pel·lícula sota la direcció de Steven Spielberg.

Batalion admet pensar «constantment» què hauria fet ella en el lloc d’aquelles dones. «¿Hauria fugit? ¿M’hi hauria quedat? ¿M’hi hauria resistit? Vull pensar que hi hauria intervingut d’alguna manera, però el que sé és que jo no hauria pogut disparar a ningú al cap. Moltes van resistir de mil maneres, com van poder. Però, pel que em van explicar els fills de Renia Kukielka quan vaig anar a visitar-los a Israel, jo no soc com ella. La descrivien amb molta confiança en si mateixa, algú que confiava en el seu instint».

Kukielka, figura clau en el llibre, tenia 15 anys quan els nazis van envair Polònia. No era idealista ni revolucionària, sinó una noia de classe mitjana que es va trobar en un «malson sobtat i implacable» al perdre la majoria de la seva família. Després de veure com un nazi li va partir el crani a un bebè llançant-lo contra una paret i un altre nen enfrontar-se als alemanys a Chmielnik, es va unir a la Resistència, al moviment juvenil jueu Llibertat. Com escriuria el 1945, per als nazis «era més fàcil matar una persona que fumar un cigarret».

Tortura i deportació

Kukielka va participar en nombroses missions com a correu transportant documents i armes, amagant jueus i espiant els alemanys. Va caure en mans de la Gestapo i va ser torturada fins a gairebé morir, però mai va revelar que era jueva. Tampoc va parlar la seva companya Bela Hazan, malgrat quatre mesos de durs interrogatoris, abans de ser deportada a Auschwitz.

Notícies relacionades

Tema Schneiderman i Havka Folman van introduir granades al gueto de Varsòvia juntament amb draps menstruals i roba interior. Mentre la fam s’estenia, Frumka Plotnicka dirigia un menjador benèfic i Zivia Lubetkin feia classes als nens. Faye Schulman va fer esclatar trens de soldats alemanys i, tot i que no tenia formació mèdica, va aprendre a fer cirurgies a l’aire lliure. Vitka Kempner va ajudar 200 jueus a escapar per un bosc i Henia Reinhartz va crear una biblioteca clandestina al gueto de Lodz.

Culpabilitat i oblit

Batalion creu que les seves històries han quedat en l’oblit per diverses raons. «Moltes van guardar silenci, d’altres perquè van explicar ala seva història als anys 40, algunes ho van escriure com una breu catarsi, però com que no les van creure van deixar de fer-ho. D’altres perquè les van acusar de col·laboracionistes, de ficar-se al llit amb nazis per sobreviure, perquè deien: ‘Si vas sobreviure, alguna cosa devies fer per aconseguir-ho’. Moltes se sentien culpables per haver deixat les seves famílies per unir-se a moviments clandestins, o pensaven que, al contrari de les que van morir a Auschwitz, a elles no els havia anat tan malament». També pesa el fet que «eren molt joves i tenien tota la vida per endavant, tot i que ja no tenien res, ni país ni família, i el seu món ja no existia. Necessitaven començar de zero i deixar el passat enrere per poder tenir fills i que la comunitat jueva es recuperés».