Rigoberta Bandini fa bons els pronòstics en la segona semifinal del Benidorm Fest

Segona semifinal del Benidorm Fest. Després que els espanyols interessats en la moguda d’Eurovisió tinguessin 24 hores per assimilar que en el «festival que tu vols» tots els vots del públic junts amb prou feines serveixen per escollir una quarta part del guanyador i que el pes de l’opinió del «jurat professional» en la decisió final és pràcticament irrevocable, va arribar el moment de seleccionar els quatre artistes que completen el planter de vuit que dissabte es disputaran la plaça per anar a Torí a defensar el prestigi de RTVE en el certamen europeu de la cançó. Rigoberta Bandini, amb ‘Ay mamá’, va fer aquesta vegada bons els pronòstics i va encapçalar folgadament la classificació, seguida per Rayden (‘Calle de la llorería’), Xeinn (‘Eco’) i Gonzalo Hermida (‘Quién lo diría’), que van obtenir també lloc a la final.

Aquesta segona gala va arribar precedida d’una roda de premsa en què els responsables de RTVE van considerar necessari demanar «respecte» per als membres del jurat professional, fet que dona una bona mesura de com de caldejats estaven els ànims de l’‘eurofandom’ després d’una primera semifinal en què els vots dels «professionals» havien estat a punt de deixar fora de la competició les gallegues Tanxugueiras, guanyadores absolutes en la modalitat del televot.

Pop escandinau

L’ambient estava, doncs, un pelet enrarit quan al cantant de Vallecas Xeinn (Alejandro Agudín Arribas de nom real) li va tocar obrir plaça al Palau Municipal d’Esports L’Illa amb ‘Eco’, una mostra d’aquest pop-dance enèrgic i un punt impersonal al qual, a jutjar pel que presenten a Eurovisió any rere any, són tan aficionats els països escandinaus. En la seva presentació escènica, Xeinn ho va apostar tot als llums, a la màquina de fum i a uns visuals suposadament evocadors (¿‘Aplauso’? ¿‘Tocata’?) que al seu cap sens dubte semblaven una bona idea.

Si la proposta de Xeinn mirava de reüll a l’Europa septentrional, la de Marta Sango connectava directament amb l’europop dels vuitanta d’escola italiana (¿algú recorda Ricchi i Poveri?), en un número acolorit d’estètica cutre-retro-futurista llastat per uns problemes d’afinació i de respiració difícils de defugir. La cançó es titulava ‘Sigues en mi mente’, però el públic va semblar trigar ben poc a oblidar-la.

Audàcia amb poc fuel

Allò de la xilena Javiera Mena amb ‘Culpa’ va resultar una audàcia potser excessiva per a un festival com aquest. ‘Synth-pop’ il·lustrat per a discoteques diferents que en directe es va veure penalitzat per la falta de fuel vocal de l’artista, que, abillada com una ‘dominatrix’ disfressada de Catwoman, va combinar les coreografies a l’ús amb una atmosfera gòtica que va evocar el món d’Edgar Allan Poe. Algú li hauria d’haver advertit que el corb és una au de foscos presagis. Es va quedar sense final.

Fora de combat per culpa de la covid, Gonzalo Hermida ni tan sols va tenir l’oportunitat de defensar en directe la balada ‘Quién lo diría’. La seva actuació va ser substituïda per un vídeo ultrasobri que, almenys, li va permetre sonar afinat, i això va fer millorar les en principi minvades expectatives d’una cançó que recorda massa anteriors apostes espanyoles al festival a què Europa ha donat reiteradament l’esquena de manera una mica humiliant.

El planeta Teta

Va arribar llavors un dels moments més esperats de la segona semifinal. Rigoberta Bandini, que partia a priori com la gran favorita amb aquest contundent himne pop al poder transformador de la feminitat anomenat ‘Ay mamá’, es va plantar a l’escenari hexagonal del Palau L’Illa acompanyada pels seus cosins i el seu nòvio (Esteban Navarro, del duo còmic Venga Monjas) i va desplegar un original i una mica confús xou teatral amb canvi de vestuari, gestos reivindicatius, crescendo dramàtic i doble sorpresa final (el planeta Teta i homes amb sostenidors). Massa estímuls, potser, però indiscutiblement personal. Va arrasar tant entre el jurat professional com en el televot.

També havia generat una bona ració de ‘hype’ la posada en escena del raper i cantant Rayden (Alcalá de Henares), que a la bigarrada ‘Calle de la llorería’ amalgama gèneres fins a convertir-se en una espècie de Carlos Cano postmodern amb un punt balcànic. El campió mundial de la Red Bull Batalla de Galls el 2006 va estar a l’altura de les expectatives amb un espectacle vistós i treballat que va començar en un púlpit i va acabar en una festiva cercavila. I vinga a fer palmes. 

Notícies relacionades

Rigoberta Bandini 10 coses que has de saber sobre l’autora de la cançó de l’estiu cerveser

Chanel imposa la seva invitació a l’‘europerreo’ en la primera semifinal del Benidorm Fest

Va tancar el concurs la joveníssima Sara Deop, una altra aspirant a Beyoncé que, de la mà de ‘Make you say’, juga a la mateixa lliga que Chanel –‘urban pop’ radiable amb versos en anglès i rotundes coreografies trencamalucs–, però que a l’escenari es va quedar a certa distància de la cubana tant en acompliment vocal com en rampell interpretatiu.

Després de les actuacions de Ruth Lorenzo i el grup Niña Polaca per omplir els minuts que van ocupar les votacions, la lectura del veredicte no va provocar aquesta vegada els sobresalts i eurodrames de la nit de dimecres: Rigoberta Bandini, Rayden, Xeinn i Gonzalo Hermida s’enfrontaran en el càsting decisiu de dissabte a Chanel, Tanxugueiras, Blanca Paloma i Varry Brava. Un d’ells (o, amb bastanta més probabilitat, una d’elles, ja que la cosa sembla un pols entre Bandini i Chanel) serà el 14 de maig a Torí a la final del Festival de la Cançó d’Eurovisió el 2022. Ah, i s’emportarà a casa el Micròfon de Bronze com a guanyador del Benidorm Fest, que tampoc és un premi menyspreable.