La Fundació Vila Casas repassa la trajectòria de Luis Claramunt als Espais Volart de Barcelona

Luis Claramunt (1951-2000) va ser un dels artistes plàstics catalans més personals, intensos i dramàtics del segle XX. La seva obra va ser l’expressió de la seva vida i, en tan sols 30 anys, va desenvolupar una carrera fulgurant marcada per les ciutats on va viure (Barcelona, Sevilla, amb breus estades a Marràqueix i Madrid) i per una manera de viure que va trencar tots els motllos: va abandonar la calor d’una llar d’origen burgès amb 18 anys i es va llançar a una vida ambulant en la qual va adoptar part de la cultura gitana.

La Fundació Vila Casas ha dedicat una exposició antològica als Espais Volart de Barcelona a l’obra de l’artista català. Comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, Naufragis i Tempestes cartografia el recorregut que va realitzar el pintor al llarg de les seves tres dècades de trajectòria, a través de set àmbits expositius que permeten traçar les coordenades de cada una de les etapes i viatges que va realitzar Claramunt. Això té una explicació simple: les seves teles no estaven fetes per veure’s individualment, sinó que formaven part d’un conjunt que creava un relat.

«Sabem que al seu estudi mostrava les obres a les seves amistats i galeristes amb un ordre i una forma molt precisos; en estricte silenci i amb un ritme pausat, en què anava revelant les obres una després de l’altra, en una seqüència preestablerta, com qui girava els fulls d’un llibre», explica Sílvia Martínez Palou, cocomissària de l’exposició. Aquest mateix concepte es pot entreveure a la col·lecció de dibuixos i fotografies dels seus quaderns autoeditats: «Cada dibuix, cada pintura i cada fotografia ha de ser entesa com un fragment de la mateixa història», apunta Martínez.

L’exposició, que estarà disponible fins a l’1 de maig, compta amb 180 obres de Claramunt i inaugurarà la temporada d’hivern de la Fundació Vila Casas. L’escenari se situa als Espais Volart que, ubicats en ple Eixample de Barcelona, ocupen els magatzems de la finca Casa Antònia Puget i els baixos de la Casa Felip. Un espai modernista amb 1.600 metres quadrats expositius.

Un artista inclassificable

Un artista inclassificableClaramunt no només va ser inclassificable vitalment, també ho va ser la seva obra. L’observació de la vida de carrer va ser la seva senya d’identitat i juntament amb els seus viatges, visites a museus i les seves nombroses i eclèctiques lectures, va construir el seu propi univers pictòric. El pintor català tampoc va seguir les exigències del mercat, ni va admetre mai cap exigència. La llibertat i la independència van marcar la seva trajectòria professional.

Va evolucionar des d’un expressionisme figuratiu a un de més abstracte i cada etapa de la seva vida va influir de manera molt diferent. «No es fa necessari haver-lo conegut ni tractat, tan sols saber alguna cosa de la seva peripècia vital, per poder valorar degudament la seva obra. Una obra, no obstant, gens fàcil de classificar, gens amiga de les modes, insubornable i personal com poques. Irreductible i inconfusible», reflexiona Àlex Susanna.

La seva vida i la complexitat del personatge moltes vegades van eclipsar la seva obra. «És ara –quan el personatge comença a allunyar-se de nosaltres definitivament– quan la seva obra se’ns revela gairebé despullada de tota contingència i es val més que mai per ella mateixa», apunta el cocomissari de l’exposició.

Set àmbits que expliquen la seva obra

Set àmbits que expliquen la seva obraL’exposició de la Fundació Vila Casas divideix en set els àmbits expositius de l’obra de Claramunt, cada un marcat pel seu moment vital.

·  L’illa del tresor: Aquest àmbit ocupa els seus primers 15 anys de trajectòria a Barcelona (1970-1985). Són anys formatius en què destaquen les figures, les vistes urbanes, els bars i interiors. Van ser els seus anys més foscos i dramàtics, amb una pintura en la qual la figura i el fons es confonen sovint.

·  Ciutats i paisatges: Claramunt va viure a Sevilla des de 1985 a 1989. En aquesta època coneix Juana de Aizpuru, la galerista que va apostar per ell durant tota la seva vida. El pintor va evolucionar en aquella etapa i presenta una obra més madura i amb objectius clars. Retrata la versió nocturna de la ciutat, la que ell vivia. Pinta obres de gran format, depura els motius i comença a prescindir d’elements com el color o el simbolisme. En aquesta època encara conserva els colors de Barcelona, amb sèries monocromes dedicades als seus carrers en les quals destacaven els blaus, els grisos i els ocres. Pinta poques persones i dona més rellevància als espais.

·  Marràqueix: Els viatges a Marràqueix van marcar la trajectòria de Claramunt. Aquesta etapa, que va des de 1985 a 1988, va ser una de les més pletòriques a nivell creatiu. La figura va tornar a ser la protagonista de les seves pintures, que narraven escenes captades en espais com la plaça i el mercat de Jemaa el-Fnaa. «La mirada cap a la gent es torna més detallada, curiosa i interessada. Els seus personatges són sempre peculiars, amb extremitats desproporcionades i un estrany protagonisme d’objectes i animals», explica Martínez.

· Toro d’hivern: Entre 1984 i 1994, Claramunt va fer una sèrie de pintures abordant la temàtica del toro. Amb perspectives distorsionades, l’ús homogeni del color, la singularitat dels punts de vista i la simultaneïtat de certes accions, entre d’altres, plasma escenes com una capejada en una finca d’Àvila o l’espectacle d’uns toros en llibertat que sembla una pintura rupestre.

·  El queixal d’or: Aquesta sèrie d’obres la va realitzar als anys noranta i, com indica el nom, sembla que feia al·lusió a un queixal que li generava problemes. Les obres s’inspiren en el perfil dels edificis que veia des del balcó del seu taller a Madrid. Comença una etapa surrealista, on el dibuix de traç s’imposa sobre la pintura i elimina el color.

·  ‘Shadow Line’: De la mà d’Aizpuru es va traslladar a Madrid el 1989. Allà tenia l’objectiu de trobar el seu llançament internacional. En aquesta etapa torna als motius mariners, «però amb un salt desconcertant que l’acosta a l’expressionisme abstracte», assegura Susanna. «Sorprèn la implosió de línies, traços, taques i colors que es produeix, així com la insistència en un sol motiu obsessiu: el d’un veler que sembla reflectir-se en unes aigües mortes», explica el cocomissari.

·  ‘Naufragis i tempestes’: Aquesta sèrie, que dona nom a l’exposició, va ser l’última exposició de l’artista abans de morir. El mar, les travessies, les tempestes i els naufragis es converteixen en els grans protagonistes. Els seus traços són més abstractes i menys literaris.