L'odissea d''Ulisses'

La batalla perquè el llibre tirés endavant malgrat les innombrables acusacions d’immoralitat va  ser esgotadora i té una alenada èpica. Els lluitadors –editors, llibreteres, directores de revistes, escriptors amics, mecenes– estaven tan convençuts de la seva vàlua, que hi van deixar la pell. Es parla molt de la crema de llibres del nazisme, però 'Ulisses' va ser pastura de les flames a Nova York i a Londres, víctima dels guardians de la moralitat. Ho explica l’historiador Kevin Birmingham a 'El libro más peligroso' (Es Pop), un assaig amè que deixa a una banda el que té d’excepcional i excèntric la seva escriptura per centrar-se en el seu procés d’edició, en la polèmica moralista que el va envoltar. 

Avui aquelles explosives reaccions en contra poden semblar totalment fora de lloc. Virginia Woolf es va negar a publicar-lo encara que amb el temps va arribar a apreciar-lo i D. H. Lawrence, que anys més tard es va enfrontar a l’escàndol per 'L’amant de Lady Chatterley', va afirmar que l’últim capítol era «la cosa més bruta, indecent i obscena mai escrita». Birmingham recorda que amb ulls actuals «és difícil apreciar la manera com la novel·la va poder ser revolucionària». I 'Ulisses' ho era perquè parlava de la vida sense mediacions amb totes les seves misèries.  

Aquests són alguns dels personatges d’aquella epopeia.

JAMES JOYCE. Lluitant contra la ceguesa, ho va sacrificar tot per l’escriptura. Va ser un heroi de la literatura capaç de seguir afegint correccions des del llit de l’hospital on el van portar successivament 11 operacions de la vista. Va alternar la misèria amb el malbaratament econòmic, mentre al seu llibre li plovien les denúncies judicials. La història d’amor amb la seva dona, Nora Barnacle, i les cartes obscenes i vulgars que es van enviar van ser el banc de proves per a la prosa desinhibida i procaç d’'Ulisses'. Segons Birmingham, el secret de l’art de Joyce és «tractar els seus lectors com si fossin amants».

EZRA POUND. El nord-americà, gran impulsor del modernisme, va ser possiblement el primer i gran defensor de la novel·la. Però també va ser el primer dels seus censors quan va decidir treure per iniciativa pròpia, entre d’altres, una al·lusió a la descomposició de ventre de Leopold Bloom, l’antiheroi protagonista d’'Ulisses'.

HARRIET WEAVER. Aquesta sufragista britànica, rica hereva amb aspecte de dama victoriana, va ser una de les principals mecenes de Joyce, per a sorpresa de la seva conservadora família. En la seva revista 'The Egoist', va publicar 'Retrat de l’artista adolescent' i va arribar a acomiadar qualsevol impressor que es negués a compondre un paràgraf indecorós. Ho va fer fins i tot quan dos d’ells van eliminar les paraules 'pet' i 'collons', que ella desconeixia. Va sentir una admiració desmesurada per l’escriptor, a qui no va conèixer personalment en anys, i es va atrevir a fer una edició a Anglaterra que va ser ràpidament censurada.   

MARGARET ANDERSON. Propietària de la revista anarquista 'The Little Review', on l’'Ulisses' es va donar a conèixer al publicar-se les primeres entregues a partir del 1918. Va ser la primera dona que va defensar per escrit els drets dels homosexuals. Convençuda que la novel·la era la gran obra mestra de la seva generació, a més de burlar el Servei Postal, que tenia prohibida la seva distribució, va haver de convèncer impressors i fàbriques papereres perquè seguissin endavant sense garanties econòmiques. Juntament amb Weaver i més tard Beach, tres lluitadores, encarnen la paradoxa que van ser elles precisament les impulsores d’una novel·la que, segons la moral de l’època, era greument perillós que llegissin les dones.

JOHN QUINN. Aquest advocat molt interessat per la creació més experimental es va convertir en el mecenes de 'The Little Review'. La bohèmia de Nova York i el sector financer més conservador donant-se la mà. Quinn també es va convertir en l’advocat a la força del primer judici al qual es va enfrontar la novel·la i va apel·lar a la perplexitat dels jutges, que havien intentat llegir 'Ulisses' sense comprendre’l. El seu argument final va ser que els lectors que no entenguessin la novel·la no podrien pervertir-se per ella, i els que ho fessin o bé sentirien rebuig o bé avorriment. «Només és una història sobre l lenceria femenina», va dir. Naturalment, va perdre el judici.

SYLVIA BEACH. La gran heroïna d’aquesta història, l’estatunidenca que va aconseguir finalment editar la novel·la a París i que va fer de la seva llibreria, Shakespeare and Company, el Camelot de la literatura moderna, a mig camí entre un cafè i un saló literari. Tot aquell intel·lectual (o pornògraf) anglosaxó que visitava París tenia una cita obligada allà per comprar-lo i després passar-lo d’amagat. El llibre prohibit va arribar a xifres importants a la revenda i es va convertir en la novel·la de la qual parlava tothom.

ERNEST HEMINGWAY. El jove escriptor era una espècie de fillol de Beach, que solia convidar-lo a dinar cada dia. Ell va posar en contacte la llibretera amb un contrabandista de whisky i tabac perquè els exemplars d’'Ulisses', que pesaven un quilo i mig cadascun, poguessin creuar la frontera canadenca pel mateix procediment.   

SAMUEL ROTH. El pirateig de llibres no és privatiu de l’era digital. Roth va ser «el pirata literari més gran dels anys 20». Solia fer impressions barates de novel·les eròtiques, però la decisió de robar 'Ulisses' va obeir més a una admiració extrema cap a la novel·la que a les ganes de guanyar-hi diners. La seva edició fraudulenta del 1929 copiava la de 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Beach i es podia comprar al magatzem d’una llibreria de confiança com era Gotham. La delatava un cosit que es desprenia a la primera lectura, un blau que no era l’indicat i el fet que el llom estigués en blanc. Roth va acabar a la presó, no per pirata, sinó per distribuir material pornogràfic quan va tenir la mala sort d’intentar vendre els seus llibres porta a porta a un membre de la Societat Antivici.

JOHN WOLSEY. Aquest jutge era un gran lector. La resolució del judici que el Govern nord-americà va portar contra el llibre el 1933 és gairebé una peça literària: «Quan un gran artista de les paraules, tal com sens dubte és Joyce, busca pintar un retrat genuí de les classes mitjanes i baixes d’una ciutat, ¿hauria de ser impossible per al públic nord-americà veure legalment aquest retrat?». Naturalment, la resolució va ser a favor del llibre, que finalment va poder editar de forma legal Random House. En tres mesos se’n van vendre més que en els 12 anys anteriors amb l’afegiment d’una burla del destí: la versió utilitzada com a model no va ser la cuidadosa de Beach, sinó la del pirata Roth.