Cinc autors ens expliquen per què s’ha de llegir ‘Ulises’, de James Joyce... o no

Pel plaer. Per a l’escriptor és potser la millor (i la més apassionada) caixa d’eines que existeix, ¡conté totes les formes, i en el format més exuberant i frondosament delirant! I per al lector és un repte, ¡una selvàtica aventura estilística! Cada paraula en Joyce sembla estar cridant com un adorable nadó, està al seu lloc exacte i d’una manera gairebé nounada en el seu moment. És el mapa de tot allò que ha intentat expandir el camp de batalla (literari) des d’aleshores, i per tant, un ‘must’ per a qualsevol àvid i entrenat lector.

Una de les millors raons per llegir ‘Ulises’ és ja no haver de pensar que un hauria de llegir ‘Ulises’. Una altra raó és –des d’aleshores i des de ja i fins a l’infinit i més enllà– la d’enfrontar-se a un moment únic i transformador en la història de la novel·la i, per tant, si se li dona oportunitat i concentració, també únic i transformador en la història d’un lector. És a dir, aprendre a llegir de nou tot i que ja es cregui saber llegir. Després, per descomptat, posar-se a pensar a llegir ‘A la recerca del temps perdut’ i ‘L’home sense atributs’ i ‘Moby-Dick’ i...

S’ha de lleir ‘Ulises’ pel mateix que cal escalar l’Everest. Perquè és allà. I t’agrada escalar. I sentir que el llibre sempre és més gran que tu. I que en el fons t’entens amb ell. Els llibres es llegeixen per veure què diuen però també per parlar-ne. El fascinant d’‘Ulises’ és que treu del teu cap tots els lectors que has sigut i els posa en marxa.

La importància d’‘Ulises’ no només és que funda la novel·la que es faria al segle XX (avantguardes i postmodernisme), i XXI (literatura en xarxa), sinó també perquè és la viva expressió de tota una època cultural, principis de segle XX, en la qual les arts i les ciències s’alineen i fan eclosió simultàniament amb una potència potser només comparable a la del Segle de les Llums.

‘Ulises’ és un galimaties, simplement. Llegir-lo em va recordar la cascada de disbarats que escopien pel carrer els bojos del meu poble. No, la coherència o la intel·ligibilitat no és el fort de Joyce. I no obstant, hi ha tècnica en la seva bogeria. Podríem dir que aquesta novel·la és només tècnica. Estil en estat pur i a la història que la bombin. Al cap i a la fi, només el populatxo s’interessa per coses mundanes com el sentiment i la trama.