Perifèrics i consumibles
Ficcions de la infància
Allison Arngrim, l’actriu que interpretava Nellie Oleson, ha escrit les seves memòries: ‘Confesiones de una zorra de la pradera’. ¿Ets tu, em pregunto, mentre llegeixo aquestes pàgines? ¿Meuca, gossa, bruixa, pendó del Midwest desorellat, ‘gossip girl’ primigènia i desdenyosa, envanida, creguda, protopija, pedant, tafanera, mala pècora, especialista en ‘bullying’ primitiu? Jo miro i només thi robo tirabuixons rossos caient en cascada, ‘tire-bouchon’ francès, tan a la moda parisenca copiada a les revistes que arribaven amb mesos de retard a terres de frontera.
Acabada l’escola tornaves al magatzem de ‘supplies’ del teu pare –Oleson’s Mercantile– a Main Street, Walnut Grove, Minnesota. Diumenge a la tarda en la nostra infància. Et veia atendre amb desimboltura paranyers matussers, pistolers a sou, mossos esparracats, cercadors d’or, camàlics amb gana, ‘cowboys’ de mitjanit, grangers pietosos, musicals pioners, xeienes repudiats per la tribu, esposes abnegades, nenes cegues, futures mestres, mel·líflues ‘melisses’, ‘michael landons’ temorosos de Déu i de la seva ira. En el teu ‘mall’ de poble despatxaves, amb mà ferma i amb desídia extrema, barrils de melassa, tocats femenins arribats des de Boston, Chicago o Coney Island, eines de conreu, llavors per a sembra o de flors boniques amb què adornar parterres, filferro espinós per a les tanques, pinso per a les bèsties, teixits estampats, salaons, llums d’oli, joguines infantils –no eren temps, tampoc, per a molts excessos–, eines per muntar graners (martells, claus, serres, filaberquins, raspalls de fusta, badaines, gúbies: quina música portaven paraules tan tallants quan les pronunciaves amb la boca).
Quantes vegades vaig somiar amb el teu colmado, ferretera indomable, ‘iron girl’ impassible. Conduir-te, a l’hora del tancament, al magatzem atapeït, festejar-te, beure sarsaparrella i riure les teves històries, proposar-te una vida al carrer central de Pepin, de Saint Paul, de Minneapolis, acudir a l’església amb els nostres quatre fills: Harriet, com la teva mare, Heather, Hadley i Harold, el petit, obrir el nostre negoci de teles i barrets, viatjar per Europa en un vapor fosc per estar a la moda i per comprar gènere, i, ja avis, segurs, melancòlics, mirar com passa la vida pel porxo. Tot t’ho oferia, la glòria i els seus senyals. A canvi jo pregava que diumenge durés el que duren els somnis –ja que la vida era llavors ficció i viceversa– i que el cel fos sempre en el meu cas, fos sempre en el meu ocàs, l’infern feliç de Nellie Oleson.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
