Roland Emmerich: no em digueu cineasta, digueu-me destructor

James Spader –que llavors molava molt després de protagonitzar ‘Sexe, mentides i cintes de vídeo’– i Kurt Russell –que sempre ha molat– representen les dues mirades, la científica i la militar, davant l’aparició d’una prodigiosa porta interestel·lar que els transportarà a un altre món. Una mica ingènua, però potent visualment, pot guardar lleugeres similituds de temàtica alienígena amb ‘Moonfall’.

Amb més múscul, però menys sentit de l’humor que ‘Mars attacks’, aquesta barreja de ciència-ficció, heroisme èpic i comèdia reprodueix una altra invasió alienígena d’allò més salvatge. Will Smith hi posa la ironia i Bill Pullman encarna un president del país més actiu que el mateix Indiana Jones. Bomba: va recaptar 800 milions d’euros.

Emmerich es va atrevir amb el clàssic nipó del cine radioactiu, aquí apareixent com una gegantina mutació fruit dels experiments nuclears realitzats pel Govern francès. Potser als espectadors japonesos els va semblar pitjor que els films patris sobre Gojira, i aquest ‘remake’ de tot luxe es va emportar dos dels premis Razzie, guardons consagrats a les pitjors pel·lícules de l’any, però Emmerich està en el seu element quan Godzilla destrueix Nova York.

Notícies relacionades

Canvi climàtic: el controvertit viatge de la ciència al cine

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

La seva primera pel·lícula pura de cine catastròfic. Ni volcans en erupció, ni terratrèmols, ni asteroides gegants a punt d’impactar amb la Terra. Emmerich, en inesperada clau ecologista, adverteix pel broc gros de l’escalfament global, i l’amenaça d’una nova era glacial es converteix en realitat.

Una altra apologia de la fi del món basant-se que al calendari dels maies apareix el 2012 com l’any en què tot acabarà. Tot comença amb un moviment sísmic i Emmerich centra tots els esforços a mostrar la lluita d’una família contra l’extinció. Alguns se la van prendre de broma i d’altres van dir que era la mare de totes les pel·lícules de catàstrofes.