Sergio Ramírez: «A Nicaragua ara tots són cercles de l’infern»

Assegut al saló de la casa amb finestres que és la vivenda del seu exili a Madrid, Sergio Ramírez, premi Cervantes de Literatura, ex vicepresident de Nicaragua quan aquesta va ser arrencada de les mans del dictador Somoza, mira al sol de la ciutat i és impossible sostreure’s, mirant-lo, a un dels títols més bonics de la seva literatura. Aquest títol, ‘No me vayan a haber dejado solo’, presideix el conte en el qual resumeix una visita a la seva infància a Masatepe, on es retroba en la ficció amb tot el que va passar allà abans que seguís el rumb dels adults.

Aquest viatge el va portar, per exemple, al seu primer exili a Costa Rica, quan la dictadura somocista el va reduir a ciutadà ambulant. Guanyada aquesta guerra, després de la qual va ser vicepresident sandinista amb Daniel Ortega, va intentar la política, i a la fi va ser perseguit per una altra dictadura, precisament la que presideix qui fos el seu company en l’alta magistratura de la qual una vegada va ser perla revolucionària d’Amèrica i ara empresona o persegueix els seus oponents.

Heus-lo aquí, estrena una altra vegada exili, amb la seva dona, Tulita, que escolta des d’una altra habitació d’aquesta casa acabada d’habitar.

Tens aquest conte, ‘No me vayan a haber dejado solo’. El noi que eres tu es pregunta si l’han deixat sol quan entra a la seva casa de Masatepe, on vas néixer. ¿Què mira des d’aquí l’home que ja ets?

Miro el meu passat recent, aquesta terra de la qual vaig haver de sortir i avui em sento més lluny. Crec que això és una cosa inherent a l’exili. I la llunyania se’t posa al cos i et va pesant, et va pesant. Cada vegada més.

Des que vas escriure aquell conte, ¿com va anar variant la casa?

Bé, és una casa que els meus pares van comprar. El meu pare era comerciant i la meva mare, mestra. Amb el que anaven estalviant, li van anar afegint parts a la casa. La meva habitació, per exemple. Així, en la mesura que la família anava creixent. Ara la casa va ser heretada per la meva germana i les meves nebodes, que l’ocupen els caps de setmana. Però gairebé sempre està tancada. Bé, ara un dels meus nebots va obrir allà una consulta d’odontologia, en el que era el dormitori dels meus pares i, és clar, així la casa ja sembla una altra cosa. Les cases evolucionen de manera estranya. De vegades un torna al poble en què va ser petit i es troba amb una altra cara del lloc: les velles cases dividides, la paret pintada de diferents colors per marcar la divisió. Em sembla que això és una ruïna de la memòria, la veritat.

¿Quan va ser la primera vegada que vas deixar aquesta casa?

El 1959, quan me’n vaig anar a estudiar León. Va ser un canvi molt radical, d’un poble a una gran ciutat. Vaig sortir i vaig saber que jo ja no tornaria. Anava a visitar els meus pares, és clar. Però una cosa és fer visites i una altra cosa és viure allà. Realment mai vaig tornar perquè després vaig anar a Costa Rica, després em vaig instal·lar a Managua i ja mai hi vaig tornar.

Aquest conte en particular, ¿quina metàfora inclou?

La metàfora de la vida, de la distància, de l’allunyament, de l’estranyesa per les coses que un va deixant. El sentit del conte és entrar en el passat, una ambició desmesurada per a qualsevol ésser humà, però no per a un escriptor. 

¿Què va significar per a tu la infantesa?

Jo vaig tenir una infantesa molt domèstica. Els meus pares tenien una relació... si no perfecta, sí tranquil·la. El meu pare era catòlic i la meva mare, evangèlica, i hi va haver un litigi per aquesta diferència religiosa entre els meus avis quan estaven a punt de casar-se. En aquella època això era una cosa insòlita: ¿un catòlic casant-se amb una protestant?, quina barbaritat. Doncs bé, el meu pare i la meva mare ho van superar i després cap va imposar les seves creences als seus fills. El meu pare vivia fent bromes i la meva mare era més seriosa. I jo em movia en aquest món, fent-me partícip d’una i cosa i de l’altra, l’humor i la disciplina.

Va passar el temps i, ja d’adult, ¿com vas afrontar el deure civil de defensar la teva pàtria?

Crec que si Masatepe era tranquil i la meva família un recés de pau era perquè vivíem, d’alguna manera, en una bombolla. Tota la meva família era dels liberals, en contra dels conservadors, l’eterna disputa nacional. Quan vaig arribar a León, em vaig trobar amb moltes pertorbacions. Perquè els estudiants protestaven constantment contra Somoza i jo... m’hi vaig unir. Tenia 17 anys i una tarda, en una manifestació, van matar quatre dels meus companys. La notícia va sacsejar els meus pares, els va entrar por que em matessin, és clar, però jo ja tenia la meva independència.

¿No vas tenir por?

Sí, és clar. Però només fins que vaig sentir trets. Vaig córrer i vaig aconseguir entrar en un petit restaurant i vaig sortir-ne quan ja tot s’havia apagat. Em vaig sentir un sobrevivent, però un sobrevivent rabiós. ¿Com era possible que haguessin matat els meus companys? Em va indignar molt. Allà vaig sentir que la meva vida havia canviat. Aquella tràgica tarda va néixer el meu compromís ètic.

¿Com es va convertir el noi de pau en un adolescent de guerra?

Em vaig convertir en un adolescent que es va posar de cara a la política. Fins i tot la meva literatura va néixer de cara a la política. Publicava una revista amb uns companys i allà només hi havia el que nosaltres consideràvem literatura compromesa amb la realitat. Era una revista combativa. Després vaig anar a parar al Front Estudiantil Revolucionari, la base del Front Sandinista.

¿Aquesta lluita té per a tu avui una metàfora?

Sí. Primer perquè, en la meva adolescència, entrar al Front Sandinista era estar disposat a donar la vida. I quan vam entreveure un canvi polític, tot va anar a més.

¿Què et diu avui la paraula ‘guerra’?

Quan va tenir lloc la guerra entre Hondures i El Salvador jo dirigia una editorial universitària a Costa Rica, i vam publicar un llibre titulat ‘La guerra inútil’. Recordo que algú em va dir: «¡Ah!, ¿però hi ha guerres útils?» I això em va deixar reflexionant. Anys després vaig dir: sí, almenys la guerra en què jo vaig participar ha permès acabar amb un règim terrible. Però això em va durar poc. Perquè em vaig adonar que una guerra pot acabar amb una tirania, però acaba engendrant la següent tirania. Almenys en el cas de Nicaragua. I als fets em remeto. Per això, també, m’agradaria que la nova transició que necessita el meu país fos democràtica o, almenys, sense causar els danys terribles de la Revolució: milers de joves morts.

¿Quin estat d’ànim va movent-se per la teva sang mentre recordes això?

És canviant. En el meu primer exili jo tenia 30 anys i vaig tornar per lluitar contra Somoza. Avui, en aquest segon exili, en tinc 80 i contemplo que puc morir a l’exili. Ho vaig dir l’altre dia a l’Hay Festival de Cartagena de Indias i molts em van escriure preguntant-me si havia perdut l’esperança. Bé, és que aquest tipus de reflexions tenen a veure amb l’estat anímic que t’imposa l’exili. T’entristeix massa o comences a convertir la realitat en ficció: rebenta un petard i ja penses que ve un canvi per al país. Soc conscient que cal cuidar-se d’aquestes coses. No s’ha d’anar per la desesperança ni tampoc per les il·lusions utòpiques.

¿Hi ha alguna guerra recent que tu hagis guanyat?

Tinc moltes batalles perdudes i ara estic enmig de la batalla per l’escriptura. I no crec que encara l’hagi guanyat. Em sento amb ànims per fer-la, però encara no he sortit triomfant. Perquè un sempre ha de pensar que encara ha d’escriure el seu millor llibre. En això estic. En això segueixo.

El teu llibre més recent és una crònica devastadora del que va passar a Nicaragua el 2018, ‘Tongolele no sabia bailar’ (Alfaguara). ¿El que va passar quan tu eres jove també reverbera en aquesta novel·la?

Sí. El que vaig viure ha deixat una empremta inoblidable. Enfrontar-se amb la mort als 17 anys és una cosa molt transcendental. Perquè a aquesta edat un no està pensant en la mort. Perquè a partir de llavors un comença a viure amb aquests morts a sobre. Mai he oblidat aquests companys assassinats aquella vegada. Mai he oblidat, tampoc, que podia haver sigut jo el mort.

¿Quina part de la vida ara és l’infern?

Rubén Darío va tornar a morir a Nicaragua. Va arribar desvalgut en tots els sentits. Després li van treure el cervell, que es van disputar a cops, i el cervell va anar a parar a la caserna dels marins americans, perquè Nicaragua era un país ocupat... Explico això a la meva novel·la ‘Margarita està linda la mar’. Faig la reflexió que Darío no va tornar al seu país natal o al país de la seva infància, sinó a l’infern. Bé, doncs Nicaragua avui, per a mi, és l’infern. Aquests dies estan jutjant i condemnant els presos polítics sense escoltar-los. Tancats en cel·les sense llum, sense medicines, sota interrogatoris permanents. Ara els estan fent judicis de tres hores dins de la mateixa presó i la sentència de condemna ja està llesta per endavant... En fi: són a l’infern. Els que volen sortir del país i no els deixen, són a l’infern. I els exiliats també, d’alguna manera, som a l’infern. Són cercles de l’infern, tots.

¿Com és l’infern dels exiliats? 

Ple d’angoixa, de neguit, de sentir que dorms en un llit estrany... Cal lluitar per acostumar-se a l’ambient. Jo continuo sent molt provincià i a mi una ciutat gran em desconcerta. Una ciutat com Madrid té molts secrets per descobrir.

En aquest temps de desassossec, ¿has entrevist l’alegria?

Sí, un fa espai per a l’alegria. Un ha de ser com una antena parabòlica per captar l’alegria. Ara s’estan graduant els meus dos nets menors del batxillerat i se’n van del país a estudiar una carrera. Aquesta és una alegria. Saber que les meves filles estan bé a Nicaragua és una alegria. Estar acompanyat aquí per la meva dona és una alegria.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

¿A qui li enviaries ara mateix una postal d’aquest país?

Els enviaria una postal a les meves filles a Nicaragua. Una amb bones vistes de Madrid. O, mira: potser una amb alguna reproducció dels afusellaments de Goya.