André Rieu: «Vaig arribar a veure la música clàssica com una presó»

Rieu ha anat ascendint des d’aleshores com a astre internacional, fins a veure’s capaç d’abordar sense conflictes sales com el Palau Sant Jordi, que ja el va acollir el novembre del 2019 i al qual torna aquest dissabte. Actuació amb un plus de significança atès el revés pandèmic. Per a Rieu, un concert sense públic, o amb públic reduït i distanciat, no és exactament un concert. «El que jo faig no és com els recitals clàssics, on el director s’asseu i gira l’esquena a l’audiència. Als meus concerts hi ha una interacció increïble amb els assistents, i ara, amb la pandèmia, el que més necessitem és això, ajuntar la gent i transmetre alegria i calidesa», explica amb el seu to entusiasta, convençut dels poders reconfortants de notes i harmonies. «Cada dia rebo cartes i missatges de gent que m’explica com la meva música l’ha ajudat a evitar de caure en la depressió».

Del pavelló al camp de beisbol

Torna a Barcelona acompanyat de la Johann Strauss Orchestra, que va crear el 1987 i que considera la seva «segona família», amb la qual, en condicions normals, sol oferir fins a 120 concerts a l’any. Gira que, una vegada més, aborda grans ‘arenes’ generalment reservades a estrelles pop com Rihanna o Justin Bieber. «A Espanya vaig amb nou tràilers plens de material», informa. «Als Estats Units toquem en camps de beisbol, i la gent no pensa si són allà o al Carnegie Hall: només volen sentir la meva música. Pots etiquetar la nostra música com pop o clàssica, no sé el que soc, l’únic que puc dir és que la gent surt dels concerts amb un somriure d’orella a orella».

Té l’edat de Bruce Springsteen (72), de qui es confessa «el seu admirador més gran», si bé reconeix que la cultura pop no li va arribar de ple quan tocava, en la seva adolescència. Ni tan sols els Beatles, de qui ha acabat adaptant peces com ‘Yesterday’ o ‘When I’m sixty four’. «Quan era adolescent sabia qui eren, per descomptat, però no vaig arribar a ser fan seu. Jo era llavors al conservatori, estudiant violí, i tenia un pare que dirigia una orquestra clàssica i era un home molt sever, que desitjava que els seus fills seguissin aquest camí», recorda Rieu. «Ja llavors vaig arribar a sentir que aquell entorn clàssic era una espècie de presó, i jo volia ser lliure i poder abordar qualsevol tipus de música que m’arribés al cor». El ritual de Viena

Notícies relacionades

‘Six’, el musical feminista sobre les dones d’Enric VIII

En les sabates de Francesc

Beatles, «Ja llavors vaig arribar a sentir que aquell entorn clàssic era una espècie de presó, i jo volia ser lliure i poder abordar qualsevol tipus de música que m’arribés al cor». El ritual de VienaDesprés dels anys d’aprenentatge, quan volia reflectir-se en el seu mestre, el prestigiós Herman Krebbers, es diria que va veure la llum fixant-se en l’eufòria ritual del concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena, els anys (1955-79) en què la batuta la portava Willi Boskovsky. Aquesta ‘Marxa Radetzky’ elevada pels aplaudiments sincronitzats. «M’encantava veure-ho i es va convertir en un exemple: vaig voler ser com Boskovsky. I des d’aleshores vaig seguir un procés de creixement, aprenent de mi mateix».

El juny passat va tornar a l’estudi per gravar un àlbum, que no va ser el disc romàntic que tenia al cap, sinó una altra classe de projecte: un repertori «edificant, per aixecar els ànims, que és el que necessita la gent en aquests moments». D’allà va sortir ‘Happy together’, l’obra que aporta el ‘leitmotiv’ a aquesta gira, en la qual barreja temes d’autors com el ‘rei de les marxes’, John Philip Sousa, l’autor per a bandes militars Ion Ivanovici o el tità del vals Johann Strauss II amb composicions d’un altre tarannà, com la tradicional mexicana ‘La bamba’. «Una cançó molt animada, per això la vaig elegir», encaixa sense més justificacions, atenent a la seva màxima: «No importa d’on surt la música, si és de Mozart o d’un autor popular, mentre t’emocioni».