Crítica de teatre
‘Adeu Arturo’: funeral a La Cubana
La històrica companyia capitanejada per Jordi Milán s’instal·la al Coliseum amb una aclaparadora celebració de la vida emmarcada en una vetlla
Més que als morts, les exèquies sumptuoses alimenten la vanitat dels vius. Corre per internet una frase similar atribuïda a Eurípides, pare de la tragèdia, i ve a tomb perquè els funerals tenen una bona dosi de teatre, com la resta dels rituals socials que La Cubana ha esbudellat amb sorna en els seus més de quaranta anys d’història. No sonen ara les ‘Campanades de boda’ sinó el toc de difunts en els ritmes més variats, els que imprimeixen la lletra i la música del seguici fúnebre més esbojarrat vist mai en un teatre.
Per la vetlla d’Arturo Cirera Mompou, artista multidisciplinari i adinerat habitant de l’Eixample de sempre, desfilen familiars, amics, una musa ‘stripper’ jubilada i la diva del ‘son’ cubà amb molt d’‘asúcar’. També veurem els representants de les associacions i comitives més inversemblants en què el públic pren part activa. Com en el mític ‘Cómeme el coco, negro’, el paroxisme ‘kitsch’ marca de la casa es torna a perfumar d’una nostàlgia crepuscular pel món de les ‘varietés’. Un espectacle de cos present que en el seu últim fulgor declina el ‘carpe diem’ mentre el lloro que el sobreviu repeteix les mateixes lletanies.
La històrica companyia de Jordi Milán mai es va avenir amb la quarta paret, tampoc aquí, i no per previsibles es fan menys impactants les seves transgressions en l’espai i el temps. S’entreveu la tensió entre no repetir-se i mantenir-se fidel al seu trepidant estil. Així, el ritme vertiginós no dona respir a l’espectador en les gairebé dues hores de canvis de personatge en el límit de l’impossible. La Cubana no està morta i té corda per estona.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
