EL QUE NO SABIES DE...

Els misteris del film de terror ‘Visitante’, al descobert

  • Els actors van haver d’utilitzar el seu cos per fingir que un ens els atacava

  • La casa on van rodar era tan inquietant que van intentar gravar psicofonies

  • La banda sonora incorpora cançons de Robe, el líder del grup Extremoduro

Els misteris del film de terror ‘Visitante’, al descobert

FILMAX

8
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

El prestigiós director de curtmetratges alacantí Alberto Evangelio, guanyador de diversos premis en festivals especialitzats amb treballs com El viatge, La cruz o Casa, debuta per fi al terreny del llargmetratge amb Visitante, un film entre el terror i la intriga protagonitzat per Íria del Río (El increíble finde menguante), Miquel Fernández (Nit i dia, El embarcadero) i Jan Cornet (La piel que habito), i que té una inequívoca aroma valenciana, per això combina amb naturalitat el castellà i el català.

La protagonista és una noia que viu marcada per un succés que li va deixar empremta quan era una nena. En el present està en plena crisi, ja que acaba de trencar amb la seva parella de fa anys i decideix anar-se’n a viure a l’antiga casa familiar en un poble. Allà recuperarà velles amistats, però també descobrirà el secret que s’amaga a les golfes i en què té un singular protagonisme un màgic cub que porta una flama al seu interior. És un film molt cuidat estèticament malgrat el reduït pressupost, amb una trama una mica complexa amb realitats paral·leles i viatges onírics que requereix la màxima atenció de l’espectador. El director ens explica les curiositats del rodatge.

-Un inici terrorífic. «Tot va començar fatal, perquè el primer dia ens va caure un aiguat i estàvem tristos i no sabíem què fer, vam haver de tallar la meitat dels plans i va ser un inici de rodatge molt complicat, però després tot es va anar redreçant. Era en exteriors, és el que se sol fer primer per treure-te’ls de sobre al més aviat possible, per si plou i tenir tot el set. Ens va fastiguejar el primer dia, però de tota manera hem tirat endavant, amb tots els problemes i la pandèmia, però, al final, tot va sortir bé».

-Rodant en VHS. «Les escenes del passat no van ser tractades digitalment, eren tal qual, rodades amb una càmera analògica en VHS. El meteorit que cau sí que és un efecte digital. Recreem una cornisa que cau, això és real, però la caiguda del meteorit és un efecte. Vam voler demanar consell a la NASA perquè ens ajudés –fa broma–, però al final vam haver de recórrer als nostres companys d’efectes».

-Els actors fan els efectes. «Va ser un rodatge molt peculiar per als actors perquè havien de fer creïbles els efectes analògics només amb el seu cos per fingir que hi ha un ens invisible a la pel·li que els sotja. Era un treball molt corporal, tot i que algunes vegades els ajudàvem una mica amb algun fil o corda. I els efectes són molt especials. Per exemple, quan surten els passos d’un ens invisible, els vam fer en stop motion, fotograma per fotograma, parant la càmera i tornant a gravar... Ens vam prendre molt seriosament fer els efectes analògics».

-La nena amb lents de contacte. «El treball amb les nenes va anar molt bé i, a més, el públic diu que s’assemblen molt a les actrius que les interpreten de grans. Sí que és cert que a una nena vam haver de posar-li lents de contacte perquè l’actriu té uns ulls molt clars i era interessant que la nena tingués aquest mateix color d’ulls. Totes les altres coses van ser perfectes i la nena va estar encantada, s’ho va prendre com una disfressa i la veritat és que va estar molt bé».

-El gos és el que mana. «Rodar amb animals és un infern. Tot el rodatge es va haver d’adaptar al gos, ell no s’adapta al rodatge, no té consciència. No ens va donar gaires problemes, però vam haver de repetir els plans, perquè el gos havia de sortir d’un punt a l’altre i acabar en un altre de concret del pla on el focus estigués bé i era una mica complex, però ho vam fer de manera que fos el més senzill possible. Perquè anés d’un costat a l’altre, un actor portava un tros de salsitxa per atraure’l, però, a més, cal fer-ho de manera que no es notin aquests trucs».

-El cub de Kubrick. «L’hipercub té una història, pensàvem com seria i ens l’imaginàvem com el monòlit de 2001: Una odissea de l’espai, com una peça que cau d’un meteorit. En la primera escena es veu que arriba i, a partir d’allà, vam estar pensant com fer-ho perquè s’activés i arribés a l’altra banda. És un cub real que va dissenyar la gent d’art. Va ser un treball de diversos equips perquè el cub s’ha d’encendre, agafar temperatura, es torna incandescent i, en aquell moment, s’activen els seus poders. És una barreja d’efectes analògics i digitals, però, com que els protagonistes toquen el cub i utilitzen els seus poders, els dits dels protagonistes havien d’estar il·luminats de forma real. Estic molt content del resultat, perquè quan ho vaig escriure no sabia com quedaria i n’estic molt satisfet».

-Una joguina del passat. «Un element important de la trama és la pissarra de joguina Telesketch. Va existir realment, però van deixar de fabricar-la fa molt temps i la vam recrear per a la pel·lícula. La volia utilitzar perquè, com que la pel·li juga en dues èpoques, era important que hi hagués un element que remetés a la infància de la protagonista. Ens transporta al passat i recorda tot el que va tenir en aquella època. Jo vaig jugar al Telesketch. A la pel·li sembla senzill perquè l’ens escriu missatges bastant complexos amb paraules una mica llargues. S’ho va haver de treballar molt per escriure tantes paraules, perquè jo hi havia jugat i sé que era molt difícil».

-Una casa una mica inquietant. «Per trobar la casa on transcorre l’acció vam fer una batuda pels voltants de València i la comunitat. No sé les cases que vam veure, un munt, i jo ja havia vist aquesta, però la primera vegada que la vaig veure, no vaig acabar d’imaginar-me la pel·li allà per la disposició de les habitacions i no em semblava adequada. La vam tornar a visitar amb el director d’art i se li van acudir diverses maneres de reconstruir el decorat i adaptar-la al guió. M’interessava molt perquè té una arquitectura una mica peculiar, no és una arquitectura clàssica valenciana ni una casa de pel·li de terror. L’havia fet un arquitecte als anys 60, era una mica especial i donava a la pel·li un to diferent. Era una mica inquietant i, de fet, alguns deixaven l’equip gravant a la nit per si enxampaven alguna psicofonia. Que jo sàpiga no en van aconseguir cap, però ho van intentar. També és cert que les portes no tancaven bé i la gent s’espantava, deien que hi havia fantasmes i tal, però al final vam conviure amb ella i tot va anar bé».

-Plans infernals. «Els plans subjectius en què la càmera es mou els vam fer amb la càmera flotant, és el tipus de pla d’un personatge al qual no veus, que estàs intentant suggerir, estil Possessió infernal, i, en aquest cas, em va semblar un recurs molt adequat per mostrar un ens invisible i, a més, la música l’acompanyava.

-Les golfes dels records. «Les golfes eren superimportants, eren clau, que poguéssim fer plans interessants amb la llum, tamisar els actors a contrallum i poder jugar amb tot això. Casualment, estan construïdes en un decorat al costat de la casa. La casa és una finca, tenia diverses construccions adossades i en vam trobar una amb el sostre que ens interessava per a les golfes i allà les vam construir. Vam falsejar l’entrada per una altra zona de la casa, vam aconseguir adequar-ho i, quan ho veus a la pel·li, evidentment, tot queda fluid. Recrear un espai pel que fa a realització sol ser guai, perquè et permet fer millors plans, però que estigui recreat en un lloc real també és interessant. M’agrada la barreja que vam aconseguir al final».

-El més complicat. «Els efectes més difícils eren els relacionats amb els actors, perquè tenien caigudes i va caldre assajar-les molt. N’hi havia un en què agafava una actriu dels cabells i aquest efecte era molt complicat i el vam haver de repetir mínim 20 vegades. Aquests efectes, si els graves des de diferents punts de vista, és millor per al muntatge perquè queda més natural i es nota menys. I després amb les caigudes has d’anar amb molta seguretat i, evidentment, algunes costen més que d’altres, algunes surten a la primera, però d’altres costen més, és clar».

-Uns crèdits finals molt especials. «Admiro els crèdits de mestres com Saul Bass (Vertigen, West Side Story) o d’artistes més recents com Kyle Cooper (Seven, American Horror Story). Vam voler fer uns crèdits especials, que t’expliquessin alguna cosa amb animacions analògiques, i això també perquè la protagonista de la pel·lícula era il·lustradora i dissenyadora, tot va una mica unit, i ens va semblar un recurs bonic».

Notícies relacionades

-Cançons extremadament dures. «Per a les cançons vaig aprofitar que tinc bona relació amb el Dromedario, la discogràfica de Robe, el vocalista d’Extremoduro, perquè hem treballat amb ells en alguns projectes. Jo sempre havia pensat que la protagonista escoltés Robe, vam parlar amb ells i els va semblar bé la idea. Pensar que una cançó seva es pogués escoltar fora d’Espanya..., em feia molta gràcia la idea i ells també van recolzar la pel·li, per tant, comptem amb les seves cançons. La música instrumental també intenta evocar alguna cosa, portant els efectes analògics a la música amb sintetitzadors dels 80. Crec que està molt bé, que la música et vagi portant, expressi el que sent la protagonista i la recolzi en determinats moments».