Els Goya 2022 en quatre claus: Almodóvar, Blanca Portillo, ‘El buen patrón’ i Clara Roquet

La relació d’Almodóvar amb l’Acadèmia del Cine espanyol sempre ha sigut complicada. No deixa de ser curiós que l’any en què el director de ‘Madres paralelas’ està preparant un projecte amb l’estrella australiana convidada a la gala, Blanchett, se’n vagi totalment amb les mans buides. Al film d’Almodóvar se li ha discutit el guió, aquella doble història de memòria històrica i drama femení que mai acaba de casar bé. I pot ser que la interpretació de Penélope Cruz no sigui de les millors que ha fet amb el cineasta manxec. Sense anar més lluny, a l’acabar la gala TVE-1 va emetre ‘Voler’, on la química Cruz-Almodóvar és perfecta. Però tenint en compte que l’actriu ha sigut nominada a l’Oscar per aquest mateix paper de ‘Madres paralelas’, no deixa de ser estrany que no caigués un Goya per a ella per ratificar aquella reconciliació que, a priori, existia entre director i Acadèmia després que el 2019 ‘Dolor y gloria’, l’autoficció del cineasta, s’emportés els premis més importants.

Aquí entren en joc tant Blanca Portillo a ‘Maixabel’ com ‘El buen patrón’. Sense entrar en més consideracions artístiques, el treball de l’actriu a la pel·lícula d’Icíar Bollaín –que va confrontar l’experiència de Portillo amb dos premis d’interpretació per al futur, el d’actriu novella i actor de repartiment– venia avalat per la mateixa història recent espanyola, atès el paper que va tenir la viuda de Juan María Jáuregui en el conflicte basc. Pot estar millor o pitjor segons com es contempli la seva interpretació, però és evident que era un premi de consens, el més clar abans de començar la cerimònia amb el Goya al millor so per a ‘Tres’ –un film que reflexiona precisament sobre el so– i el de la categoria documental per a ‘Quien lo impide’. Aquí, permeteu-me una digressió. L’Acadèmia va fallar estrepitosament si el que vol és estar al corrent del que es cou en la modernitat cinematogràfica del nostre temps: l’esplèndid treball de Jonás Trueba, que té tanta ficció com no-ficció, hauria d’haver estat nominada també com a millor pel·lícula, sense distincions entre documental i realitat. Cruz ho tenia complicat contra Portillo; per la mateixa raó, competir amb Jessica Chastain i Nicole Kidman als Oscars, ja que totes dues interpreten també personatges reals a ‘Los ojos de Tammy Faye’ i ‘Ser los Ricardo’, respectivament, és un notable hàndicap.

Tornem a ‘El buen patrón’, que es va emportar el ple dels guardons principals: pel·lícula, director, guió i actor principal, a més de música i muntatge. ¿No hauria sigut estrany que la pel·lícula de Fernando León de Aranoa quedés per sota de la d’Almodóvar tenint en compte que ‘El buen patrón’ va ser l’aposta de l’Acadèmia per als Oscars? Una altra cosa és fantasiejar sobre l’assumpte i pensar que potser ‘Madres paralelas’ hauria passat el tall final i estaria entre les cinc nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera, ja que els noms d’Almodóvar i Cruz pesen bastant als Estats Units, tot i que més pesa el de Bardem. Qüestió d’estratègies.

Queda per al final el Goya més commovedor, per qui el rebia i qui l’atorgava. Sobre l’escenari, Belén Funes i Pilar Palomero, guanyadores en la categoria de direcció novella els dos últims anys per ‘El buen ladrón’ i ‘Las niñas’, respectivament. Qui puja a rebre el premi és Clara Roquet per ‘Libertad’. ¿Cine de dones? Cine en lletres majúscules. Noves mirades, per descomptat, i diferents sensibilitats. Però no és una qüestió de paritat, que també, ni de visibilitzar el cine dirigit per dones, una cosa que no hauria de ser una excepció sinó la norma. És la constatació que hi ha una nova generació de realitzadores no només amb coses diferents a explicar a partir d’esquemes ja coneguts –‘Libertad’ no deixa de ser una ‘coming of age’–, sinó amb un estil ferm, decidit i poderós.