Isaki Lacuesta: «Les ferides causades pel terrorisme no es tanquen mai»

Tot i que presta atenció al vessament de sang i les morts que uns atemptats terroristes com els de París el 2015 causen, ‘Un año, una noche’ sembla més interessada en reflexionar sobre com una cosa així traumatitza tota una societat i fractura de forma irreparable la seva identitat.

Sí. Tinc molts amics que vivien a París i que després dels atemptats van marxar a viure a un altre lloc. I des de la tragèdia molts parisencs han deixat d’anar amb autobús o amb metro, o d’anar a concerts o al cine. Durant el rodatge jo ho vaig notar al filmar l’escena de l’evacuació de Bataclan. Recordo que els figurants de la pel·lícula van sortir al carrer embolicats de mantes tèrmiques i de maquillatge que simulava sang i ferides, i a la gent amb qui es creuaven se’ls petrificava el rostre al veure’ls. La ferida continua extremadament oberta.

La pel·lícula planteja dues formes diferents de lidiar amb la tragèdia. D’una banda, mirar d’oblidar-la i pretendre que mai va passar; d’altra banda, enfrontar-s’hi frontalment i analitzar-la amb detall. I la seva conclusió sembla ser que només la segona opció permet tancar ferides.

Però les ferides causades pel terrorisme no es tanquen mai. Qui passa per una cosa així mai tornarà a ser qui era. Ramón González comenta que durant l’atemptat es va adonar que el que li feia por no era morir, sinó morir abans d’aconseguir res. I allà mateix va decidir que, si sobrevivia, canviaria de vida per complet. I la seva nòvia, en canvi, va decidir que canviar de vida significaria claudicar davant els terroristes. Jo crec que tots ens sentim una mica dividits entre les dues postures. I la pel·lícula ens convida que ens qüestionem si realment estem vivint la vida que volem viure.

La pandèmia ens convida al mateix, ¿no és així?

Sens dubte. La covid ens ha fet perdre plaers que donàvem per descomptats, com anar a ballar, o a un festival de cine, o tenir sexe, experiències col·lectives que són essencials per a la nostra felicitat individual. Però també ha agreujat dinàmiques que ja estaven en marxa. Des de molt abans, vivim cada vegada més aïllats dels altres. I ens hem de preguntar, ¿fa falta que un terrorista ens dispari perquè ens plantegem si volem viure així?

La pel·lícula inclou un debat sobre qui ostenta el patrimoni de dolor causat per l’atemptat de Bataclan. ¿Se sent vostè interpel·lat per aquesta discussió? Hi haurà qui es pregunti què fa un cineasta català rememorant un trauma francès.

Aquest és el motiu pel qual inicialment vaig dubtar sobre si havia o no de fer la pel·lícula. Però no s’ha d’oblidar que, aquella nit, a Bataclan hi havia gent de més de 40 nacionalitats diferents, així que el trauma transcendeix fronteres. També em consta que, al conèixer el projecte, molts a França es van preguntar si no era massa aviat per convertir aquests atemptats en una pel·lícula. El cert és que, ara mateix, s’estan rodant tres pel·lícules sobre l’assumpte, i s’estan publicant nombrosos llibres i còmics.

 Moltes pel·lícules centrades en el terrorisme han fet de la violència una forma d’entreteniment o un espectacle. ¿Fins a quin punt va ser vostè conscient d’aquest perill al rodar ‘Un año, una noche’?

Em va fer tanta por caure en aquesta trampa que fins i tot em vaig plantejar no ensenyar l’atemptat a la pel·lícula. Però, arribat el moment, vaig sentir que això suposaria una traïció a Ramón González i a la resta dels que van ser al Bataclan. En tot cas vaig tenir clar que el punt de vista havia de ser el de les víctimes i que per tant ni tan sols mostraria els terroristes. També vaig tenir clar que no feia falta ensenyar sang.

 ¿Fins a quin punt pot dir-se que la pel·lícula també explora el racisme que Occident té interioritzat? Hi queda clar que, cada vegada que succeeix un atemptat islamista, la comunitat musulmana es veu obligada a justificar-se i demanar disculpes.

Si no ens enganyem a nosaltres mateixos, tots els que tenim la pell blanca confessarem que, en alguna ocasió, hem vist algú de pell més fosca amb una motxilla al metro i hem sentit por. I jo he volgut parlar precisament d’aquell moment en què descobreixes que al teu interior hi ha algú a qui no esperaves trobar-te, i que no t’agrada. El repte ha sigut fer-ho sense que la pel·lícula mateixa caigués en el racisme.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquest any la Berlinale inclou dues pel·lícules en la seva competició. Una és la seva, i l’altra és ‘Alcarràs’, de Carla Simón. ¿És això un símptoma de la bona salut del cine espanyol, o una mera coincidència?

No ens enganyem. Si la Carla i jo hem aconseguit fer-nos un lloc en el concurs d’un festival com aquest és perquè hem disposat d’un pressupost conforme amb els estàndards europeus i, en general, a Espanya això només s’aconsegueix a través de les coproduccions internacionals. El pressupost mitjà de les pel·lícules espanyoles és una quarta o una cinquena part de l’estàndard europeu. Si volem més projecció internacional, és imprescindible més inversió.