Eva Baltasar: «L’espècie humana ha tingut el seu moment i l’ha desaprofitat»

‘Mamut’ (que publica Club Editor; la traducció al castellà a Literatura Random House) «és més auster que els anteriors, també lingüísticament, més dur, com la protagonista». Una dona «que viu en una societat en què se sent molt incòmoda, en què té feines molt precàries tot i que és llicenciada, que troba que se n’estan aprofitant, que li estan xuclant la vida. Que es veu com els mamuts, que en la seva època semblaven els reis del territori però estaven en el punt de mira dels caçadors». I que decideix abandonar una «societat hipòcrita» i marxar a una masia atrotinada, sense lavabo, només amb una latrina, en una zona rural poc poblada. «Pensa, ¿què necessito per viure? Molt poc: un sostre, menjar...», assenyala Baltasar, que fa anys que viu a Cardedeu (Vallès Oriental), recordant el que ella mateix va fer quan en tenia vint-i-pocs. «Tenia una criatura petita i me’n vaig anar de Barcelona a una casa sense llum al Berguedà durant tres anys. Aquí sí que hi havia vàter i vaig haver de posar una mena de dutxa, no era tan horrorós com al llibre. Arribes de la ciutat, sense saber res: un dia t’entra un escorpí a casa i no saps què fer; et dius que faràs un hort però no saps per on començar; penses, tindré gallines, però... Vaig buscar un lloc solitari i aïllat que m’és familiar i que no és gens idíl·lic ni bucòlic si ho vius com una de desposseïda que hi arriba sense res».

Aquí, en un escenari solitari, amb prou feines habitat per un pastor a la seixantena i les seves ovelles i gossos, on «impera la llei de l’oest o de la selva», la protagonista «aconsegueix realitzar-se» i intenta satisfer «un desig sexual desposseït d’etiquetes». «Se sent atreta per dones que la rebutgen i va amb homes seguint el seu instint de gestar i reproduir-se, de fer passar la vida a través seu. Al final pensa que amb un exemplar de la seva mateixa espècie en té prou», explica Baltasar. I afegeix: «No és una dona amb un gran instint de maternitat ni amb grans desitjos de ser mare ni de construir-se socialment com a tal, perquè una cosa és parir i una altra fer-se càrrec del fill. A mi ningú em pot dir com he de viure, però no paren de crear patrons perfectes de com ser mare i qui no hi encaixa és exclòs».

«Faig servir els meus protagonistes com a mirall de mi mateixa i de la part fosca que portem dins –admet–. He buscat dins meu i poso llum sobre parts fosques i inconscients meves en què no solem bussejar, en aquest mamut que tots tenim dins. En la violència, que generalment contenim. Em poso en la situació del personatge i em pregunto si jo podria arribar a respondre violentament en segons quines situacions. ¿Sí? Doncs aprofundim-hi». 

La seva protagonista diu que «on hi ha gent, el món és ‘lardós». «Ella busca el seu camí, saber què vol fer amb la seva vida. Per fer-ho és necessari conèixer-se un mateix i hi ajuda trobar espais de soledat i silenci, una cosa que la societat no ens deixa, amb tant soroll i contaminació acústica i visual», opina Baltasar, que presenta un personatge que no només fuig de la gent, sinó «d’un món ple d’estímuls de propaganda que et trobes tot i que no vulguis, que no porten enlloc que no sigui consumir, consumir i consumir. I pervertir i pervertir l’entorn. A mi em cansa molt l’esperit. Jo, com ella, necessito molta pau». Per preservar-la, apunta, no és a cap xarxa social, ni mira la tele ni llegeix diaris. «Així puc deixar respirar el mamut sense deixar-me portar per la bèstia», afegeix. 

Amb la pandèmia, molts han tornat o han volgut tornar al camp. «Amb el confinament la gent semblava petits gira-sols o parabòliques orientades cap a les zones rurals. Per un moment vam imaginar un planeta menys contaminat, però no hem après res. Hem posat la directa i tornem al mateix d’abans. Encara és possible cultivar l’amor, l’alegria, compartir... però tinc una visió realista-pessimista, no soc optimista amb l’espècie humana –es lamenta–. De vegades, penses, tant de bo desapareguem tots i el planeta es pugui repoblar d’espècies animals, amb mamuts si fa falta, que tinguin el seu moment perquè nosaltres hem tingut el nostre i l’hem desaprofitat. En dos o tres segles ens ho hem carregat tot i anem arrossegant amb nosaltres les altres espècies».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A través del seu personatge també condemna l’explotació en el mercat laboral precari. «De vegades no tens més remei, jo mateixa he tingut moltes feines, qualificades i no qualificades. Però és indigne i atempta contra la naturalesa humana treballar cada dia 10, 12 hores... No estem preparats per aquest nivell d’estrès continu. Només la trucada del mòbil ja és un senyal d’alarma per al cervell. No ens permet viure una vida plena per més que visquem 80 anys. ¿No seria millor viure’n 30 sense no fotre brot? La major part del temps el passem pencant o resolent problemes o menjant-nos el cap amb problemes, o intentant assemblar-nos a models que ens han dit que són els ideals. Estem malgastant la vida».  

Baltasar ja treballa en un nou projecte que encara no sap si arribarà a port. El que té clar és que tallarà aquí «aquest fil gruixut de la maternitat o la no-maternitat» que recorre la seva obra, també la poètica. Aquesta sumava un nou títol a finals d’any, ‘Nus Schiele’ (Club Editor), una edició artesanal i limitada de 1.000 exemplars, amb 24 poemes en què reflecteix el que sent davant 20 retrats eròtics del pintor austríac Egon Schiele. «M’interpel·len les seves figures molt despullades, en escorç, que en alguns moments semblen patir, com les protagonistes de les meves novel·les». És el món d’Eva Baltasar.