El perfil de la guanyadora
Carla Simon, la cineasta que capta la vida d’una forma tan transparent com poètica
La cineasta catalana, autora d’‘Estiu 1993’, consagra la seva manera de veure el cine –detallista, humana, sensible– amb l’Os d’Or per al seu segon llargmetratge, ‘Alcarràs’
‘Alcarràs’, de Carla Simón, conquereix l’Os d’Or a la Berlinale
Vam descobrir Carla Simón amb ‘Estiu 1993’. Era la seva primera pel·lícula i en ella va abocar alguns records de la seva infància quan, després de perdre els seus pares per la sida amb tan sols sis anys, se’n va anar a viure amb els seus oncles a la Garrotxa. La seva ‘opera prima’ es va convertir en un autèntic esdeveniment i ens va descobrir una directora dotada d’una enorme sensibilitat, capaç de captar moments quotidians d’una forma tan transparent com poètica. Perquè el cine de Carla Simón té una cosa intangible i profundament humana. Hi cap el dolor més profund, també la lleugeresa, la sensibilitat per la cura dels detalls i l’amor pels seus personatges.
Va néixer a Barcelona el 1986 i es va traslladar a viure a les Planes d’Hostoles abans que la tragèdia de la mort dels seus progenitors marqués la seva vida. Es va graduar en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona el 2009 i va aconseguir una beca per estudiar en el Master of Arts a la London Film School. Allà va dirigir el documental ‘Born positive’, que seguia els passos de diversos joves que havien nascut amb el VIH i el curtmetratge ‘Lipstick’, sobre dos nens que trobaven la seva àvia morta.
A l’escola sempre li deien que escrigués sobre allò que conegués, així que el caràcter autobiogràfic ha marcat la seva obra. Les relacions familiars es van convertir en l’eix de les seves històries. De l’íntim a l’universal. Tot i que també hi ha altres temàtiques associades, com el buit, l’absència, l’orfandat, el sentiment d’indefensió davant la mort.
Un any d’espera
És una directora extremadament meticulosa i prepara cada un dels seus treballs a consciència. També és pacient. Quan havia de començar a rodar ‘Alcarràs’, va començar la pandèmia i tot es va paralitzar. La pel·lícula havia de desenvolupar-se en una època concreta, entre juny i agost, per materialitzar a la pantalla la recollida dels préssecs a Lleida, i va haver d’esperar un any sencer per poder portar a terme aquest procés tal com tenia planejat. A ‘Alcarrás’ ha volgut homenatjar la seva família, agricultors, i el treball artesanal de tota una comunitat que gairebé es troba en perill d’extinció. De nou les arrels, la relació amb la terra i els vincles de sang.
A Carla Simón li agrada treballar amb actors no professionals. Ja ho va fer amb Laia Artigas a ‘Estiu 1993’ i ha tornat a utilitzar el mateix procediment a ‘Alcarràs’ d’una manera encara més ambiciosa, ja que pràcticament tot l’elenc no tenia experiència prèvia, una cosa que considerava fonamental per establir vincles més forts entre la realitat i la ficció. També li agrada envoltar-se de dones al seu equip, la productora María Zamora, la muntadora Ana Pfaff, Eva Valiño en el so, Daniela Cajías en la fotografia, així fins a completar pràcticament tots els departaments.
Carla Simón ha fet història al Festival de Berlín al guanyar l’Os d’Or. Pertany a tota una generació de cineastes catalanes que ha posat Espanya al mapa després de molt temps allunyada dels premis en els certàmens internacionals. El seu triomf és el de tota una cinematografia que aposta per un cine diferent que traspassa fronteres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
