Carla Simón, el mascaró de proa d’una sorprenent generació de directores espanyoles

No en va, també el 2018 i el 2019, el Goya a la direcció novella havia recaigut en dones: la mateixa Simón per ‘Estiu 1993’ i Arantxa Echevarria per ‘Carmen y Lola’. Dit d’una altra manera: cinc guanyadores a la millor ‘opera prima’ en les últimes cinc edicions dels premis del cine espanyol. «Està clar que això no passa per casualitat. És el fruit de moltes coses, però el més important és que, per fi, les cineastes joves tenen referents femenins on mirar-se, explica a aquest diari la directora Judith Colell (Sant Cugat, 1968), presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. «Ho ha dit la mateixa Carla [Simón] i és una cosa meravellosa: que tant de bo aquest triomf serveixi perquè no hi hagi cap nena que vulgui fer cine i pensi que no pot», afirma la directora de ‘53 dies d’hivern’.

Mar Coll (Barcelona, 1981) es va emportar el Goya a la direcció novella el 2009 per ‘Tres dies amb la família’ i ha realitzat la sèrie ‘Matar al padre’. És molt amiga de Carla Simón i sent, ens confessa, «una gran alegria per ella, molt orgull i admiració». És una sensació mútua: la guanyadora de l’Os d’Or aquests dies assegurava que si algú és «punta de llança» d’alguna cosa, aquesta és Mar Coll. «És molt possible que jo ni m’hagués dedicat al cine de no haver vist ‘Tres dies amb la família’. Per a mi va suposar una revelació: vaig veure que una dona jove podia fer pel·lícules aquí i en català», afirmava Simón en una entrevista amb aquest diari. Per a Coll, aquest auge de joves realitzadores no és d’un dia per l’altre: «La situació està canviant perquè s’han fet esforços des de molts sectors. Per descomptat, encara queda molt per fer, però a poc a poc s’està establint una tendència cap a la paritat». 

El ‘boom’ de pel·lícules dirigides per dones, sobretot a Catalunya, és vinculat per Coll i Colell a «les escoles de cine, a l’ESCAC o la Pompeu Fabra», que en alguns casos han suplert amb grans esforços des de la producció l’absència d’una indústria cinematogràfica real. Com a professora, precisament, de l’ESCAC, Coll observa «un perfil de dones molt perseverants, amb gran capacitat de compromís i exigència, i això és essencial per superar els molts inconvenients a què ens enfrontem».

Invertir en cultura surt a compte

Belén Funes (Barcelona, 1984), directora de ‘La hija de un ladrón’, assegura que va botar d’alegria veient el vídeo de la cerimònia dels premis de Berlín en directe: «Em fa una il·lusió tremenda que la Carla i que la gent que l’acompanya hagin arribat fins aquest lloc que fa poc semblava tan llunyà. És una conquesta molt important per al nostre cine, per al gènere i sobretot per a tota la gent que creu en el personal com un motor de creació imparable. I crec que a més demostra una cosa: que invertir en cultura surt a compte, que val la pena apostar pel talent i que fora hi ha molta gent que vol veure les històries que fem des d’aquí». I afegeix, convençuda: «Tant de bo això impacti en el nostre futur, tot i que si ho penses... ja ho ha fet».

Per a Neus Ballús (Mollet, 1980), que, amb ‘Sis dies corrents’, va aconseguir a l’últim festival de Locarno el premi a la millor interpretació masculina per a dos dels seus actors, «és evident que la incorporació progressiva de les dones als espais de lideratge en el cine, sobretot direcció, guió i producció, està renovant el cine català i espanyol en termes de llenguatge, contingut i formes de treballar». La directora de ‘La plaga’, que va participar en la Berlinale del 2013, considera que «els festivals i premis ara ja estan reconeixent aquests factors innovadors, renovadors i originals. Seria necessari que la indústria, les institucions i el nostre públic cregués amb la mateixa força. El que ha passat amb ‘Alcarràs’ és històric i marca un futur diferent tant per a les cineastes com per als espectadors del futur».

Una cosa històrica, però ha de seguir

Pilar Palomero (Saragossa, 1980) va arrasar en la penúltima cerimònia dels Goya amb la seva ‘opera prima’, ‘Las niñas’, que va obtenir els premis a millor pel·lícula, direcció novella, guió i fotografia, a més de la Biznaga d’Or al festival de Màlaga. Com Ballús, percep que estem vivint un moment històric «amb tantes directores amb aquesta repercussió, però no hem de perdre de vista –adverteix– que és una cosa que ha de continuar. En aquests últims 10 anys hi ha hagut un canvi molt important i s’ha de prolongar en el temps». La directora de ‘Las niñas’ apunta que «el premi per a ‘Alcarràs’ no només beneficia la Carla, sinó que ho fa a tota la indústria. Tant de bo animi altres festivals internacionals per continuar apostant a les seves seccions oficials per pel·lícules realitzades per cineastes espanyoles».

Clara Roquet (Malla, Osona, 1988) de moment ha sigut l’última en rebre el Goya a la millor direcció novella per ‘Libertad’. L’endemà de la cerimònia ja va relatar a EL PERIÓDICO que «s’està fent una bona feina des de les institucions i el compromís per part dels productors en apostar per aquestes pel·lícules és molt positiu, és una cosa que hem de celebrar». ‘Libertad’, el seu primer llargmetratge, va participar en la Setmana de la Crítica de l’últim festival de Cannes, abans de triomfar en els Goya, on també es va emportar el premi a millor actriu de repartiment per a Nora Navas.

¿I el cine de gran pressupost?

L’èxit colossal de Simón, i la inevitable sensació d’eufòria, no obstant, no ha d’ocultar algunes evidències. Núria Giménez Lorang (Barcelona, 1976) va guanyar tres Gaudí (entre ells el de millor guió) i va ser nominada al Goya a millor direcció novella i documental per la seva fascinant ‘opera prima’, ‘My mexican bretzl’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Allò de la Carla és una molt bona notícia i una meravella, m’ha fet una il·lusió enorme. És una crac i just li acabo d’enviar un missatge de felicitació», afirma a aquest diari la directora, que, no obstant, emfatitza que, tot i les bones perspectives, queda molt camí per recórrer: «Hem avançat molt en els últims temps, és cert, i això no es pot llegir més que en clau positiva, però encara queda molt per fer. Només fa falta veure les xifres. Ha costat molt, massa, arribar fins aquí». En aquest sentit, Judith Colell apunta que encara no es compta amb les directores per a les pel·lícules de gran pressupost. «I no és perquè no ho vulguem. No és un misteri saber per què el cine que fem les dones és, diguem, intimista i de baix pressupost. Simplement no es pensa en nosaltres. El cas de Chloé Zhao, que ha dirigit ‘Eternals’ per a Marvel; o de Patty Jenkins, que ha fet ‘Wonder woman’, és una mica insòlit. És un escull que s’ha d’evitar. Hem arribat per quedar-nos i ara necessitem disposar de més pressupost per ser encara més competitives. És just».

En termes similars s’expressa Arantxa Echevarría (Bilbao, 1968), Goya a la direcció novella el 2019 amb ‘Carmen y Lola’. «Jo em sento una privilegiada i una excepció perquè, després de la meva ‘opera prima’, que no va disposar d’un pressupost reduït sinó ínfim, em van oferir fer ‘La familia perfecta’ amb quatre milions d’euros. Però jo he tingut una sort grandíssima. Al final es confia més en els homes quan parlem de molts milions, perquè es pensa, i és una estupidesa enorme, que nosaltres només podem parlar de temes molt intimistes, molt de dones», afirma la directora bilbaïna, una de les il·lusions de la qual seria dirigir alguna vegada una entrega de ‘Fast & Furious’: «Fer el que va fer Chloé Zhao amb ‘Eternals’ és una mica el somni de totes nosaltres. Jo faig cine d’autor de vocació social, és veritat, però hi ha una part infantil en mi que sempre ha desitjat fer la pel·li d’una saga; significaria que he arribat al límit com a directora. Ja ho fa Bayona, i en gran. ¿Per què no ho pot fer una dona?», es pregunta Echevarría, que avisa que, atenció, el Goya a la millor direcció novella del 2023 també pot recaure en una directora: «Fixa’t el que ve darrere: tant Carlota Pereda, que ha triomfat a Sundance amb ‘Cerdita’, com Alauda Ruiz de Azúa, que ha fet el mateix a Berlín amb ‘Cinco lobitos’».