Anna Ferrer canta contra l’‘estigma balear’: «¡No soc una ensaïmada!»

«Quan canto no estic sola», resumeix aquesta arriscada cantant, compositora i multinstrumentista menorquina, que ha arribat fins aquí, fins aquest ‘Parenòstic’, dirigit per El Niño de Elche (que presenta aquest dissabte a l’Auditori Barradas, de l’Hospitalet, acollit per Barnasants i Tradicionàrius), després de recórrer «un camí de formigueta» des que amb només tres anys va començar a ensinistrar-se en la música. Va transitar del piano a la flauta travessera, compaginant-ho amb el cant coral i el ball, amb naturalitat, sense parcel·lacions, fixant-se que «en el folklore, no és tan important el que es canta com el fet de cantar i compartir». Parlem de l’imaginari menorquí de festes i celebracions, en el qual tant entraven «jotes, fandangos i algun romanç» com ranxeres, i boleros, i sarsueles, i la cançó marinera de Los Parranderos, o un èxit del moment com ‘No rompas mi pobre corazón’ de Coyote Dax».

Del jazz a l’electrònica

D’aquest rerefons de cançó popular sense prejudicis ni pretensions, en un sentit ampli i literal, ve Anna Ferrer, que després de formar part del prestigiós grup S’Albaida es va traslladar a Barcelona, amb 18 anys, per cursar cant jazz al Taller de Músics. Allà va aprendre un altre enfocament de l’expressió oral, compatible amb l’anterior. En el seu camí creatiu es mou «per extrems»: així, va furgar en l’essència menorquina en el seu primer disc, ‘Tel·lúria’ (2017), però es va sentir després «atabalada amb el Mediterrani clixé» i es va acostar a l’electrònica a ‘Krönia’ (2019), per desviar-se a continuació cap a l’arxiu de cançons de les comarques de Girona plasmat en ‘Vega’ (2020, disc amb Paula Grande). En paral·lel, ha establert fèrtils enteses amb Coetus, Clara Peya i Toti Soler.

‘Parenòstic’ és una altra cosa: un solo escènic, pensat per trobar-se a si mateixa, diu, sense desplaçar el pes a una banda. Allà està ella amb el seu ‘guitarró’ de cinc cordes (pecat mortal: confondre’l amb l’ukelele), i la seva guitarra, i el seu tambor, i un teclat emulador del sintetitzador analògic. «Amb textures canviants i que m’abracen», observa. Al faristol, tonades de camp, i de Setmana Santa, i romanços menorquins, i composicions pròpies que veu igualment portadores de memòria. «Perquè neixen basades en alguna oralitat que m’ha arribat, ja sigui el bolero o la ranxera, que a Menorca cantem per igual».

El català i el ‘carca’

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha una heterodòxia a Anna Ferrer que pot resultar desconcertant, en particular des de Catalunya, on observa ella una propensió a «estigmatitzar el balear», apunta. «¡I jo no soc una ensaïmada!», riu. «El meu pare les fa, però, si un dia vol fer-la amb crema de Baileys, ¿serà menys ensaïmada?». Allà hi ha les seves noves cançons pròpies, que li han sortit en castellà perquè es veu a si mateixa, en aquesta llengua, «més interessant poèticament que en català», on veu fàcil acabar «sonant carca».

La paraula ‘parenòstic’ deriva de ‘pronòstic’ i és la manera menorquina de referir-se a l’almanac, el calendari de pagesos i mariners. Una deformació lèxica accidental (o no), que li encanta i que connecta amb un «misticisme popular i unes creences, entorn de la lluna, les estrelles i ajuntar allò de dalt amb allò de baix». Allà, l’aliança amb El Niño de Elche, director «musical i escènic» del concert, té aspecte providencial. «M’ha donat llibertat per sortir del jo més eteri i donar-li solidesa», reflexiona Anna Ferrer. «Es relaciona amb la tradició sense límits, amb molta claredat, i crec que m’ha tret tonteries».