Rutu Modan, una Indiana Jones entre Israel i Palestina

Modan, amb dos Eisner en el seu historial i autora de ‘Jamilti y otras historias de Israel’ i els premiats ‘Metralla’ i ‘La propiedad’, creu que l’Arca de l’Aliança «probablement va existir. «En l’antiguitat, als pobles nòmades eren comuns aquests temples portàtils. L’Arca era una cosa sagrada però no crec que tingués cap poder. La tradició diu que contenia les Taules de la Llei, una pedra per connectar-se amb Déu, la vara màgica de Moisès... Representa la protecció de Déu. Però ningú sap on és. Va desaparèixer. I després que els jueus abandonessin Israel es van convertir en una nació feble, en una minoria perseguida durant milers d’anys. Per això es pot entendre que hi ha qui pensa que si es recupera, el poder de l’Arca tornaria a protegir-los i els convertiria en el poble més fort del món», explica l’historietista durant la seva visita a Barcelona.  

L’autora va trobar l’embrió de la història al recordar que quan estudiava a l’Acadèmia d’Art i Disseny Bezalel de Jerusalem, a principis dels anys 90, el seu avui marit va participar amb un amic en una excavació il·legal que van haver d’abandonar al començar la primera Intifada (1987-1993). Aquest amic excavava amb el seu pare seguint les instruccions d’un rabí que deia haver trobat un codi a la Bíblia que revelava el parador de l’Arca. 

Llavors Modan va pensar que «era cosa de bojos», però per construir el còmic va anar a entrevistar aquell rabí. «Em va ensenyar amb tot secret més o menys on era el passatge, que, segons ell, era un mapa claríssim que deia exactament on trobar-lo. Amb les seves indicacions vaig endevinar el passatge però vaig veure que ni tan sols parlava de l’Arca, que tot estava en la seva imaginació tot i que ell creia que era rea». 

Es va preguntar llavors què els va portar a excavar. «Primer vaig pensar que era una recerca del tresor, com un Indiana Jones, però per a ells era real. El meu amic no és religiós ni místic, treballa com a dissenyador industrial, i em va dir que el seu pare estava com una cabra. Però llavors va afegir: ‘Si ens haguessin deixat un parell de setmanes més segur que hauríem trobat l’Arca de l’Aliança’»...

Per a Modan va ser una invitació a reflexionar «en la connexió de la realitat amb les històries místiques de la cultura jueva que 3.000 anys després continuen influint en la política, a les accions de la gent i en la construcció d’Israel. El sionisme havia de ser un moviment secular que havia d’erradicar aquestes velles històries per construir el país però veus que aquestes històries estan en el seu ADN». Segons ella, «el fet de trobar relíquies o peces arqueològiques és una manera de justificar-se com a poble, en cas de demostrar que les seves arrels estan en aquesta terra». I aquestes troballes, «que comparades amb les d’Egipte o Babilònia són poca cosa», mostren que «part de les històries de la Bíblia es basen en coses que van passar realment».   

¿Miren massa al passat palestins i israelians? «Sí, a l’antiguitat, però també al futur massa llunyà. Els israelians pensen que arribarà el Messies i solucionarà el conflicte. Diuen que és impossible resoldre’l, que necessitarem centenars d’anys, com si es donessin per vençuts. ¡Però algú ho haurà de solucionar! I els palestins tenen el mateix problema: creuen en un futur gloriós en què els jueus d’alguna manera desapareixeran i ells tornaran a estar com abans que arribessin. Però mentrestant, el present és una merda i no fem res respecte a això. Estem atrapats en una situació difícil de solucionar».

Entrar a Cisjordània

Opina Modan que tant tots els seus personatges, com els israelians i els palestins, tenen en comú que «aspiren a viure tranquils, a viure en pau». «És el que intento demostrar en el còmic. Tenen el mateix objectiu, però cada un té formes tan diferents d’aconseguir l’Edèn que tot acaba explotant. En el llibre, tothom té part de culpa en el desastre final, fins i tot el nen petit i una vaca. No és que siguin dolents però estan cecs a les necessitats de l’altre». I, afegeix, «hi ha una desconfiança mútua, aquest és un dels principals problemes». 

Continua sent impossible entrar a Gaza, assegura Modan. Però després de 30 anys sense trepitjar-la, sí que va poder anar a Cisjordània per a la seva investigació. Perquè el túnel que els personatges excaven per arribar on creuen que hi ha l’Arca creua sota terra del mur que va construir Israel als territoris ocupats. «Havia d’entrevistar la gent i veure el paisatge. És un error no anar allà. La gent entendria moltes coses. No vaig sentir por, però és cert que no tothom estava content de veure’m», admet. 

Va veure per exemple una clau enorme en una gran porta a l’entrada d’un poble. «En la cultura palestina al·ludeix a la clau de les cases que es van veure obligats a abandonar, no les obliden. Vaig sentir empatia per ells. Però també soc fill de refugiats jueus, nosaltres també vam haver d’abandonar les nostres cases a Europa. Però el meu pare va ser el primer que va tirar la clau per començar de zero. És la diferència entre el jueu nòmada, que recorda el passat però continua avançant, i el nadiu arrelat. Pensen de manera diferent. És difícil crear un pont».     

L’amenaça de l’Estat Islàmic  

Notícies relacionades

Roberto Saviano: «No viure per por de perdre la vida és insuportable. No puc continuar així»

Un canvi d’armari d’hivern sostenible

Lamenta Modan l’últim esclat de violència entre israelians i palestins, el maig de l’any passat. «Era com una Guerra Civil, espantava. Va ser als carrers d’Israel i va morir gent. A l’acadèmia en què ensenyo hi ha una minoria d’alumnes palestins i de sobte hi va haver una tensió enorme», recorda. La violència i la tensió en el còmic arriba també amb l’amenaçadora presència de fanàtics de l’Estat Islàmic. «Continuen representant aquesta visió més extremista, terroristes que utilitzen la violència i el terror per a tot. Allà no hi ha ningú amb qui parlar. Era important que fossin al llibre perquè és una manera d’entendre aquesta amenaça, la por i la inseguretat que senten els israelians, perquè si no només penses que són una colla de guillats que arriben a una terra que no és seva i creen problemes a tots. No s’han de simplificar les coses en bons i dolents». 

La maternitat i la demència

Tothom es fixa en el tema polític de ‘Túneles’, assumeix, però també «té molt a veure amb la maternitat, amb la relació de Nili amb el seu fill». Aquest, lluny d’estar interessat en l’arqueologia, com la seva mare i el seu avi, només pensa a jugar amb el mòbil. «Nili té unes expectatives sobre ell que no encaixen amb els somnis d’ella i es decep. Però al final ella no té més elecció que confiar en ell, donar-li llibertat i comunicar-li confiança en si mateix». Amb l’Alzheimer del seu pare sorgeix el tema «de l’intercanvi de papers entre pares i fills. Ara el feble és el pare. Jo vaig perdre els meus bastant jove, però ho veig al meu voltant. És trist. I penses que, de vegades, aquells que més estimes és als que menys coneixes. La vida va de tot això».